Monogràfic: “Els darrers quartets de corda”

Al cor de la música, tal vegada en la seva essència, hi trobem la música de cambra. Però més endins hi habita un silenci que inclou tots els significats. En els sis darrers quartets de corda, gènere que Beethoven va cultivar al llarg de tota la seva trajectòria, hi trobem un ventall expressiu que ens porta de la desolació i malenconia més extremes a l’alegria i fins i tot l’eufòria, però també al crit d’angoixa que anticipa alguns dels moments més punyents de les avantguardes del segle XX. Entremig passem per tots els estats, inclosa la irritació! Potser per això l’editor li va suggerir que publiqués per separat la “gran fuga” que havia de culminar el penúltim quartet, del tot excessiva per formar part d’un gènere tan refinat. Potser per això, també, la partitura del darrer moviment de l’últim hi inclou, com si les haguessin de cantar el instruments, tres sorprenents paraules: es muss sein? (“ha de ser?”). La pregunta és tan enigmàtica com clarificadora, doncs només canviant l’interrogant per un signe d’exclamació esdevé resposta.