Il trovatore

Escrita i estrenada just passat l’equador del segle XIX, quan a la innocència del primer Romanticisme li segueix una torbadora selecció i tractament de temes especialment foscos, Il trovatore de Verdi encarna com poques òperes l’explosió que pot desencadenar aquesta evolució. Fruit de l’encontre entre el drama cavalleresc espanyol en què es basa el llibret amb el gust per l’obscurantisme “gòtic” que tant va idealitzar el període romàntic, ambdós ingredients es completen a la perfecció amb l’expressivitat d’una música sense qualificatius (i uns cors que s’han fet altament populars), sortida de la mà d’un compositor amb genuïna vocació teatral. Més enllà del seu rocambolesc argument sobre un trobador absent, podríem sintetitzar la seva trama com la tensió entre dos plans temporals –passat i present–, la interacció i confrontació del quals ens porta a un desenllaç, més que tràgic, desconcertant.