Monogràfic: “Himne per a un món convalescent”

Beethoven, L. v. (1770-1827)
L. v. Beethoven
(1770-1827)

Beethoven escriu les seves 10 sonates per a piano i violí (o violí i piano, és tal l’equilibri de protagonisme entre els dos elements del duet que tant li fa en quin ordre s’enunciïn) entre 1796 y 1812. Una etapa prou llarga com per veure-hi una important evolució estilística, en paral·lel a d’altres gèneres que treballa durant amples períodes de temps com les 9 simfonies, els 16 quartets de corda o les 32 sonates per a piano sol. Des de les tres primeres, dedicades a Antonio Salieri, fins a la núm. 10, no només han passat 15 anys, sinó que s’ha produït tota una transformació vital. D’entre totes elles destacarem aquesta darrera, una de les obres amb el sobrenom més absurd de la història (“El cant del gall”, afortunadament poc emprat) i dues altres amb títols força més encertats, malgrat no sempre posats per l’autor. De fet, l’única que va titular amb una dedicatòria, té al darrere una història tan estranya com inversemblant: la núm. 9, coneguda com a “Sonata a Kreutzer”, porta el nom d’un intèrpret que no la va voler ni tocar. Potser perquè una música a la qual no s’exigia gairebé res més que estar molt ben escrita, de sobte començava a remoure passions internes que no deixaven ningú indiferent. Fins i tot l’escriptor Lev Tolstoi li va dedicar una novel·la… Sigui com sigui, estem davant d’una obra increïble en tots els aspectes, més enllà de lePoc es podia imaginar Beethoven –ni ningú– que l’any 2020, la celebració del 250è. aniversari del seu naixement quedaria paralitzada, com gairebé tota activitat humana, davant d’un món malalt i atemorit. A la recta final del 2021, quan sembla que tot comença lentament a arrencar, o almenys moltes persones han decidit deixar de viure en la por, la seva música ens retorna la força, alegria i esperança d’una crida a la humanitat tan vigent avui com quan Beethoven i Schiller la van formular. Passat el moment àlgid de l’estrena de la Novena simfonia el 1824, ja en el darrer any de la seva vida i sortint d’una malaltia que el va tenir immobilitzat durant mesos, el 1826 va compondre un lluminós “Himne d’agraïment d’un convalescent”, en el qual ens podem sentir tots identificats alhora que li retem, en l’any després, un homenatge encara més gran.s incomptables anècdotes que l’envolten. I enmig de tota la sèrie, la joia de bellesa més pura escrita en un moment de màxima desolació: la Sonata núm. 5; aquesta sí, indissociable del sobrenom “Primavera” que Beethoven tampoc li va posar.

error: Content is protected !!