Sonates per a violí i piano núms. 7 i 9, “Kreutzer”

Escrites a l’albada del segle XIX, entre el 1800 i el 1803, tant la Sonata núm. 7 com la coneguda com a “Sonata a Kreutzer”, reflecteixen una les etapes més fèrtils i alhora complicades d’un Beethoven aclaparat per la sordesa. Si bé la primera porta una dedicatòria de caire protocol·lari al tsar Alexandre I de Rússia, la segona destaca un nom de manera prou especial: “al suo amico R. Kreuzer (sic)” …quan aquest tal Rodolphe Kreutzer, un conegut violinista francès de l’època, mai la va voler ni tocar per considerar-la incomprensible! La raó d’aquest fet és la culminació d’una història tan estranya com inversemblant, fruit de l’encontre i desencontre amb un altre músic a qui primer havia dedicat la peça. Potser això ja és una mostra de les passions que genera l’obra, la qual encara donarà peu a un curiós vincle amb la literatura en la novel·la del mateix títol de Tolstoi, i a d’altres seqüeles dignes de ser esmentades. Sigui com sigui, per fortes que siguin les anècdotes personals, no ens han de fer oblidar que estem davant de dues sonates d’altíssim nivell musical.