Monogràfic: “El poema simfònic”

La música instrumental té un component abstracte que tanmateix no té perquè excloure referents extramusicals. Des de Les quatre estacions de Vivaldi fins a la Simfonia Pastoral de Beethoven, en tindríem nombrosos exemples. Així és com arribem, a mitjans del segle XIX, a la creació del gènere “Poema Simfònic” per part del compositor hongarès Franz Liszt: una peça de música orquestral, generalment en un sol moviment, que il·lustra o evoca el contingut d’un poema, conte, novel·la, pintura, llegenda, paisatge, o qualsevol altre element no musical. Per altra banda, també ens trobem amb la paradoxal situació de simfonies o d’altres peces instrumentals, que, tot i tenir un títol ben suggerent, aquest poc o res té a veure amb el possible contingut descriptiu o programàtic de l’obra. Entre aquests dos extrems, s’obre un ampli ventall de possibilitats, on l’existència d’un contingut pot ser més o menys evident segons quina sigui la voluntat de l’autor de fer-lo explícit.