Simfonia núm. 2

Escrita durant l’estiu de 1877, un període de composició vertaderament breu en comparació amb els 21 anys que va trigar a completar la Primera simfonia, la Segona de Brahms desprèn una lleugeresa que també contrasta amb la gravetat de la precedent. Tanmateix, “lleugeresa” o “gravetat”, són termes amb unes connotacions emocionals que no sempre són aplicables a una música purament abstracta com en general és la seva. Ho podem percebre especialment quan en una carta als seus editors poc abans de la publicació, afirmava que l’obra era “tan malenconiosa que no la podreu suportar. Mai he escrit res tan trist, i la partitura hauria de sortir en processó de dol”. Com s’explica això? D’entrada precisament perquè és aquesta qualitat abstracta, pròpia de la major part de la música instrumental, la que permet projectar-hi gairebé qualsevol sentiment. Però també és una prova de la ironia i distanciament amb què un autor de vegades pot referir-se a la seves creacions.