Simfonia núm. 5

Escrita entre la primavera i l’estiu del 1888, la penúltima simfonia de Txaikovski comparteix alguns trets amb la següent, coneguda amb el títol de “Patètica”: ambdues estan vinculades a la idea d’un “destí” que s’expressa sense paraules. Tanmateix, diferència de la 6a., la 5a. es resol en un lluminós i vibrant triomf final, i a més –característica d’innegable ressonància beethoveniana–, aquest “destí” queda reflectit en un tema que reapareix en cada moviment. Però més enllà de les connotacions externes, l’obra ens interessa per qualitats estrictament musicals com la manera sempre canviant de tractar el tema recurrent, l’elevat lirisme d’alguns moments contrastat amb la força rítmica d’altres, o la riquesa de la seva instrumentació.