Rafael Esteve

Má vlast (“la meva pàtria”)

Així com entre la història a la llegenda no sempre sabem ben bé on és línia divisòria, el mateix ens passa entre la descripció directa i l’al·legoria quan emprem el llenguatge de la música, molt més abstracte que la imatge o la paraula. Inquietuds primordials del nacionalisme romàntic, aquests elements seran les premisses de Má vlast, el conjunt de poemes simfònics que Smetana dedica a la seva pàtria txeca, el més conegut dels quals és el retrat gairebé cinematogràfic del riu Moldava.

Nit transfigurada

Una profunda crisi artística va fer plantejar a Schönberg una pregunta força pertinent: era l’harmonia tradicional, basada en la tonalitat, un camí ja esgotat? Després d’anys de reflexió en els quals la deixaria totalment de banda per crear obres atonals, va arribar a la conclusió que calia crear un nou sistema. Així va aparèixer el dodecafonisme (o serialisme), una manera d’organitzar aquesta atonalitat a partir d’una ordenació predeterminada pel mateix compositor dels dotze semitons que integren l’escala cromàtica.

Concert per a piano núm. 2

El Segon concert per a piano de Brahms contrasta amb el to tràgic i auster del Primer, iniciat als 21 anys i acabat amb 25. Quasi 23 anys separen doncs dues aproximacions ben diferents la combinació instrumental que tants fruits ha donat al llarg del Romanticisme. Autor ja plenament consagrat aquí ja amb 47, aviat se’l considerarà el tercer membre (al costat de Bach i Beethoven) de la tríade coneguda com les tres bes de la música alemanya.

Trio per a piano, violí i violoncel en sol menor

Clara té 27 anys. En porta 5 casada amb Robert i és mare de quatre fills, i encara ho serà de quatre més. Compaginant una intensa vida familiar amb la seva tasca com a concertista internacional, encara troba el temps per compondre música de primeríssim nivell. Obra plena de subtileses formals dignes de ser analitzades en profunditat i sobretot admirades, aquest Trio en sol menor és la primera en format cambrístic que compon més enllà del repertori per a piano sol –inclòs el Concert que va escriure entre els 13 i els 16 anys– i el Lied.

“Vivaldi a París”

Tot i el seu actual prestigi, potser ens sorprendrà saber que no ha estat fins un temps relativament recent que les peces de Vivaldi han ressorgit a la llum. Només Les quatre estacions, entre molt poques altres obres, van garantir una certa presència del seu autor durant els segles d’oblit. Tanmateix, lluny de mantenir-se fidels al format original de quatre concerts per a violí, ho van ser en adaptacions d’allò més diverses, algunes tan interessants com el motet Laudate Dominumde Michel Corrette (1707-1795) i d’altres del tot surrealistes, com les gaites que hi inclou Nicolas Chédeville (1705-1782) per a l’orquestra de la cort de Lluís XV.

Tannhäuser

Estrenada el 1845, aquesta “òpera romàntica” marca l’inici de tot un nou llenguatge que culminarà en els seus posteriors “drames musicals”. Així mateix, i com en d’altres ocasions, ens posa al davant llegendes i personatges a cavall entre el mite i la història. Aquest és el cas del poeta i músic Tannhäuser (1205-1270), el qual ens expressa el conflicte entre sensualitat i espiritualitat que va marcar la seva vida errant. Més enllà d’aquest dilema, extrapolable també al Romanticisme i a tots els temps, Wagner ens evoca un context per a nosaltres força desconegut: el dels Minnesänger. Tot un univers literari i musical propi de l’Alemanya medieval, però influït directament per la lírica trobadoresca provençal.

Monogràfic: “Finals lluminosos”

Amb les ales que he guanyat, alçaré el vol… Aquests paraules de Mahler podrien resumir l’essència d’una sessió dedicada als finals lluminosos que tant sovint trobem en el repertori clàssic, almenys fins al segle XIX. I no ens referim només a la tradició d’acabar una obra amb un allegro o presto trepidants, o als finals feliços habituals en les òperes més antigues… El que volem mostrar és la culminació de tot un viatge emocional i espiritual que es resumeix en la citació llatina per aspera ad astra (“de la duresa a les estrelles”). Ja sigui en tempo ràpid o lent, amb o sense text, o de manera explícita o implícita, moltes obres que mantenen una dialèctica de tensió entre diverses tonalitats, temes o textures musicals, plantegen un peregrinatge envers la plenitud que esclata en les darreres seccions. Com el que més demanem a la vida, allò que ha estat aspre i desolador obre la porta a un cant de redempció i esperança.

Hildegard von Bingen, un viatge per la música i la mística medieval

Un dels principals noms que destaquen entre els compositors medievals és el d’una dona. De fet, és un dels primers que han passat a la història, amb dades biogràfiques molt completes i quasi tota la seva obra conservada. L’extraordinària Hildegard von Bingen (i fins i tot amb aquest qualificatiu sabem que ens quedem curts) va aportar llum als albors del primer mil·leni sota diverses formes de pensament artístic, filosòfic i científic –disciplines aleshores no tan radicalment separades com avui. En un trencament del vel inaudit per als qui no hem rebut el do de la connexió mística, les seves “visions” van molt més enllà de les imatges per incloure la paraula i la música, en un seguit de símbols que transcendeixen del tot el seu temps i àmbit geogràfic.

Monogràfic: “El piano d’Erik Satie”

Quasi estricte contemporani de l’escriptor Marcel Proust (1871-1922), l’inclassificable Erik Satie (1866-1925) deixa de banda el llenguatge discursiu habitual en la tradició occidental, per suggerir un màgic estil repetitiu fet a base d’hipnòtiques onades musicals que ens convida a l’eternitat. Infinita i a l’hora efímera, sovint plena d’humor, podríem etiquetar aquesta nova dimensió com “el temps retrobat”, o fins i tot la nostra xerrada com un viatge “de Montmartre a l’infinit”.

Monogràfic: “Quintets per a piano i corda”

Amb un llenguatge apassionat i romàntic propi del seu temps, per fi recuperem l’obra de Louise Farrenc (1804-1875). Amb més repercussió en el seu ja prou difícil temps que en la posteritat, Farrenc no només va aconseguir estrenar i publicar la seva música, la qual va ser elogiada per Schumann i Berlioz, sinó que va ser una de les primeres dones en obtenir la càtedra de piano al Conservatori de París, això sí amb un sou inferior als seus companys que va trigar anys en ésser equiparat. Però no és tant això el que avui ens importa, a no ser que desitgem seguir burxant en la ferida de la injustícia històrica, sinó la qualitat dels seus dos Quintets per a piano i corda, els quals podem posar al costat de referents indiscutibles com el Quintet per a piano i corda de Robert Schumann, o potser encara més el Quintet “la Truita” de Schubert, amb el qual comparteix idèntica plantilla.

error: Content is protected !!