Rafael Esteve

L’ocell de foc

El ballet, gènere ineludible per entendre els inicis de la música del Segle XX, esdevé en Stravinski el principal vehicle que el projecta envers la imparable carrera internacional que el convertirà en el compositor més representatiu d’aquest període. Escrit l’any 1910, L’ocell de foc és el primer dels seus ballets i reflecteix a la perfecció l’ambient oníric que emana aquest conte màgic inspirat en velles llegendes russes.

Petruixka

La doble realitat dels titelles i els humans –sense que sapiguem ben bé on se situa la frontera entre ambdues–, ens portarà de la broma a la tragèdia mentre la fira continua. És així com aquest tercer ballet de Stravinski suposarà un nou pas en la seva carrera envers un llenguatge cada cop més personal que marcarà la nova música del segle XX.

La consagració de la primavera

Evidentment que no és la única, però si alguna obra marca l’inici irrefutable de la música del segle XX, aquesta és sens dubte La consagració de la primavera. I com potser ja sabem, no va ser un inici precisament fàcil: encara que sembli mentida, l’escàndol que va provocar entre al públic suposadament culte i civilitzat del París de 1913, ha passat a la història per la dantesca baralla col·lectiva generada durant una interpretació a penes audible entre tanta cridòria. Afortunadament, avui aquest ballet està més que “consagrat” i ja el podem gaudir com a un clàssic. Tot i així, no deixem de percebre que encara ens trobem davant d’una peça impactant, tant per les seves dissonàncies com, sobretot, pel tractament gairebé salvatge del ritme. I, ja que el mateix podem dir de les coreografies que genera, imaginem-nos com podia ser aquella estrena de ja fa més de 100 anys…

Pulcinella

Entre els vincles que uneixen les figures d’Ígor Stravinski i Pablo Picasso  (1881-1973), més enllà de la quasi total coincidència de les dates que emmarquen les seves biografies, hem de destacar tant la significació històrica d’ambdós, com la successió d’etapes en llurs trajectòries artístiques. En Stravinski, algunes d’aquestes etapes adopten llenguatges d’èpoques anteriors i per això se les coneix com a “neoclàssiques”. El ballet Pulcinella, estrenat el 1920 amb decorats i vestuari de Picasso, i concebut com ahomenatge a la Commedia dell’arte i al compositor barroc Giovanni Battista Pergolesi, suposa el primer pas en aquesta direcció.

Anys de pelegrinatge

Una vida “romàntica”: aquesta és la definició per excel·lència del trajecte vital i artístic de Franz Liszt, fill predilecte del seu temps. Els Anys de pelegrinatge són tres grans reculls d’obres per a piano sol escrites al llarg de pràcticament tota la seva biografia: els dos primers en els anys 30 del segle XIX, una època especialment intensa tant en el pla creatiu com amorós, i el tercer en plena maduresa, ja ordenat sacerdot. Amb peces de format i dimensions molt variats, recullen visions i reflexions d’un Liszt hipersensible a indrets i estímuls apassionadament viscuts en diversos viatges per Suïssa i Itàlia. Cants a la bellesa de la natura i relectures musicals de diverses branques de les arts, des dels grans escriptors del seu temps i anteriors (Goethe i Byron, però també Dante i Petrarca), a visions personals dels grans artistes plàstics del Renaixement italià.

Un rèquiem alemany

Des de fa segles, el text llatí del rèquiem, amb tota la seva força i càrrega simbòlica, ha motivat molts autors a posar-hi música. Això implica un posicionament que pot anar més enllà de la composició musical. El Rèquiem alemany de Brahms n’és l’exemple més emblemàtic, proposant-nos una aproximació intimista i personal que ja parteix de la pròpia selecció dels textos.

Simfonia núm. 2

Escrita durant l’estiu de 1877, un període de composició vertaderament breu en comparació amb els 21 anys que va trigar a completar la Primera simfonia, la Segona de Brahms desprèn una lleugeresa que també contrasta amb la gravetat de la precedent. Tanmateix, “lleugeresa” o “gravetat”, són termes amb unes connotacions emocionals que no sempre són aplicables a una música purament abstracta com en general és la seva. Ho podem percebre especialment quan en una carta als seus editors poc abans de la publicació, afirmava que l’obra era “tan malenconiosa que no la podreu suportar. Mai he escrit res tan trist, i la partitura hauria de sortir en processó de dol”. Com s’explica això? D’entrada precisament perquè és aquesta qualitat abstracta, pròpia de la major part de la música instrumental, la que permet projectar-hi gairebé qualsevol sentiment. Però també és una prova de la ironia i distanciament amb què un autor de vegades pot referir-se a la seves creacions.

Simfonia núm. 3

Amb una referència cinematogràfica inoblidable a la pel·lícula Goodbye again (coneguda a Europa per Aimez-vous Brahms?), protagonitzada el 1961 per Ingrid Bergman i Anthony Perkins, la Tercera simfonia de Brahms conté tota la poètica abstracta i la sòlida fonamentació estructural d’un autor tan reservat en la seva vida personal com obert a totes les interpretacions en la seva obra creativa.

Simfonia núm. 4

Brahms ens porta cap a la música anomenada “pura” en una època en la qual aquesta qüestió era objecte d’un profund debat estètic. Transcendint-lo, ens trobem davant d’una simfonia de maduresa plena de detalls exquisits. Entre ells, un vibrant homenatge al mestre de tots els músics: J. S. Bach.

Concert per a piano núm. 1

Ho podem saber tot respecte a les implicacions de la vida personal de l’autor en el procés de creació d’una obra? És evident que no. Ho hauríem de saber? Potser tampoc… Malgrat això, el seu coneixement ens ajudarà a comprendre-la, i aquesta comprensió és, en part, la via d’accés que hem triat per als nostres cursos. Obra de joventut i al mateix temps d’una maduresa inexplicable, el Primer concert per a piano de Johannes Brahms ens mostra la gran complexitat a què aquest procés pot arribar.

error: Content is protected !!