Rafael Esteve

Monogràfic: “Finals lluminosos”

Amb les ales que he guanyat, alçaré el vol… Aquests paraules de Mahler podrien resumir l’essència d’una sessió dedicada als finals lluminosos que tant sovint trobem en el repertori clàssic, almenys fins al segle XIX. I no ens referim només a la tradició d’acabar una obra amb un allegro o presto trepidants, o als finals feliços habituals en les òperes més antigues… El que volem mostrar és la culminació de tot un viatge emocional i espiritual que es resumeix en la citació llatina per aspera ad astra (“de la duresa a les estrelles”). Ja sigui en tempo ràpid o lent, amb o sense text, o de manera explícita o implícita, moltes obres que mantenen una dialèctica de tensió entre diverses tonalitats, temes o textures musicals, plantegen un peregrinatge envers la plenitud que esclata en les darreres seccions. Com el que més demanem a la vida, allò que ha estat aspre i desolador obre la porta a un cant de redempció i esperança.

Hildegard von Bingen, un viatge per la música i la mística medieval

Un dels principals noms que destaquen entre els compositors medievals és el d’una dona. De fet, és un dels primers que han passat a la història, amb dades biogràfiques molt completes i quasi tota la seva obra conservada. L’extraordinària Hildegard von Bingen (i fins i tot amb aquest qualificatiu sabem que ens quedem curts) va aportar llum als albors del primer mil·leni sota diverses formes de pensament artístic, filosòfic i científic –disciplines aleshores no tan radicalment separades com avui. En un trencament del vel inaudit per als qui no hem rebut el do de la connexió mística, les seves “visions” van molt més enllà de les imatges per incloure la paraula i la música, en un seguit de símbols que transcendeixen del tot el seu temps i àmbit geogràfic.

Monogràfic: “El piano d’Eric Satie”

Quasi estricte contemporani de l’escriptor Marcel Proust (1871-1922), l’inclassificable Erik Satie (1866-1925) deixa de banda el llenguatge discursiu habitual en la tradició occidental, per suggerir un màgic estil repetitiu fet a base d’hipnòtiques onades musicals que ens convida a l’eternitat. Infinita i a l’hora efímera, sovint plena d’humor, podríem etiquetar aquesta nova dimensió com “el temps retrobat”, o fins i tot la nostra xerrada com un viatge “de Montmartre a l’infinit”.

Monogràfic: “Quintets per a piano i corda”

Amb un llenguatge apassionat i romàntic propi del seu temps, per fi recuperem l’obra de Louise Farrenc (1804-1875). Amb més repercussió en el seu ja prou difícil temps que en la posteritat, Farrenc no només va aconseguir estrenar i publicar la seva música, la qual va ser elogiada per Schumann i Berlioz, sinó que va ser una de les primeres dones en obtenir la càtedra de piano al Conservatori de París, això sí amb un sou inferior als seus companys que va trigar anys en ésser equiparat. Però no és tant això el que avui ens importa, a no ser que desitgem seguir burxant en la ferida de la injustícia històrica, sinó la qualitat dels seus dos Quintets per a piano i corda, els quals podem posar al costat de referents indiscutibles com el Quintet per a piano i corda de Robert Schumann, o potser encara més el Quintet “la Truita” de Schubert, amb el qual comparteix idèntica plantilla.

L’ocell de foc

El ballet, gènere ineludible per entendre els inicis de la música del Segle XX, esdevé en Stravinski el principal vehicle que el projecta envers la imparable carrera internacional que el convertirà en el compositor més representatiu d’aquest període. Escrit l’any 1910, L’ocell de foc és el primer dels seus ballets i reflecteix a la perfecció l’ambient oníric que emana aquest conte màgic inspirat en velles llegendes russes.

Petruixka

La doble realitat dels titelles i els humans –sense que sapiguem ben bé on se situa la frontera entre ambdues–, ens portarà de la broma a la tragèdia mentre la fira continua. És així com aquest tercer ballet de Stravinski suposarà un nou pas en la seva carrera envers un llenguatge cada cop més personal que marcarà la nova música del segle XX.

La consagració de la primavera

Evidentment que no és la única, però si alguna obra marca l’inici irrefutable de la música del segle XX, aquesta és sens dubte La consagració de la primavera. I com potser ja sabem, no va ser un inici precisament fàcil: encara que sembli mentida, l’escàndol que va provocar entre al públic suposadament culte i civilitzat del París de 1913, ha passat a la història per la dantesca baralla col·lectiva generada durant una interpretació a penes audible entre tanta cridòria. Afortunadament, avui aquest ballet està més que “consagrat” i ja el podem gaudir com a un clàssic. Tot i així, no deixem de percebre que encara ens trobem davant d’una peça impactant, tant per les seves dissonàncies com, sobretot, pel tractament gairebé salvatge del ritme. I, ja que el mateix podem dir de les coreografies que genera, imaginem-nos com podia ser aquella estrena de ja fa més de 100 anys…

Pulcinella

Entre els vincles que uneixen les figures d’Ígor Stravinski i Pablo Picasso  (1881-1973), més enllà de la quasi total coincidència de les dates que emmarquen les seves biografies, hem de destacar tant la significació històrica d’ambdós, com la successió d’etapes en llurs trajectòries artístiques. En Stravinski, algunes d’aquestes etapes adopten llenguatges d’èpoques anteriors i per això se les coneix com a “neoclàssiques”. El ballet Pulcinella, estrenat el 1920 amb decorats i vestuari de Picasso, i concebut com ahomenatge a la Commedia dell’arte i al compositor barroc Giovanni Battista Pergolesi, suposa el primer pas en aquesta direcció.

Anys de pelegrinatge

Una vida “romàntica”: aquesta és la definició per excel·lència del trajecte vital i artístic de Franz Liszt, fill predilecte del seu temps. Els Anys de pelegrinatge són tres grans reculls d’obres per a piano sol escrites al llarg de pràcticament tota la seva biografia: els dos primers en els anys 30 del segle XIX, una època especialment intensa tant en el pla creatiu com amorós, i el tercer en plena maduresa, ja ordenat sacerdot. Amb peces de format i dimensions molt variats, recullen visions i reflexions d’un Liszt hipersensible a indrets i estímuls apassionadament viscuts en diversos viatges per Suïssa i Itàlia. Cants a la bellesa de la natura i relectures musicals de diverses branques de les arts, des dels grans escriptors del seu temps i anteriors (Goethe i Byron, però també Dante i Petrarca), a visions personals dels grans artistes plàstics del Renaixement italià.

Un rèquiem alemany

Des de fa segles, el text llatí del rèquiem, amb tota la seva força i càrrega simbòlica, ha motivat molts autors a posar-hi música. Això implica un posicionament que pot anar més enllà de la composició musical. El Rèquiem alemany de Brahms n’és l’exemple més emblemàtic, proposant-nos una aproximació intimista i personal que ja parteix de la pròpia selecció dels textos.

error: Content is protected !!