Rafael Esteve – RAFAEL ESTEVE

Tafelmusik

Una de les funcions més tradicionals i prosaiques de la música, la de ser expressament escrita per acompanyar gent menjant, adquireix als segles XVII i XVIII les característiques d’un gènere assíduament cultivat. Per això, si haguéssim d’extrapolar el terme literari “best-seller” al camp de l’edició musical barroca, trobaríem un dels exemples més espectaculars en la Tafelmusik (Música de Taula) de Telemann. Publicada el 1733 en tres llargues parts, anava a adreçada a afeccionats amb prou mitjans econòmics com per assumir l’elevat preu de la partitura: vuit tàlers imperials, el mateix que Johann Sebastian Bach podia rebre per pagar tota la seva orquestra! Tot i així va trobar més de 200 subscriptors disposats a figurar en una il·lustre llista que no només incloïa reis, nobles i rics comerciants, sinó també nombrosos músics com el mateix George Frideric Handel. Aquest no només en devia gaudir, sinó que també es va “alimentar” metafòricament de la Tafelmusik del seu col·lega, ja que en cita nombrosos fragments a les seves obres.

Quintet amb piano en Mi bemoll Major

En Schumann, podem associar el fenomen de l’impuls creatiu a la imatge de successius “tsunamis” (el de la música per a piano sol, el del Lied, el de la música de cambra i simfònica…) sovint lligats a esdeveniments vitals de crucial importància. Tanmateix, aquestes onades creatives són també fruit d’un profund estudi i una lúcida reflexió sobre els diferents vehicles d’expressió en els quals ha d’encarnar-se la música per fer-se audible, comprensible i emocionalment impactant. Així, el Quintet per a piano en Mi bemoll Major, és el resultat final de la idea de compondre quartets de corda que des de feia temps l’havia interessat, però havia quedat en diversos esborranys. Un cop tancat el conegut com a “any de Lied” que va envoltar el seu casament amb Clara, fou l’estudi rigorós dels mestres vienesos del quartet (Haydn, Mozart i Beethoven), juntament amb la tremenda elevació emocional que va suposar la nova vida de parella amb la millor pianista del seu temps, allò que finalment va a encendre la guspira que va originar la unió dels dos elements en una obra i plantilla que ja des de la seva estrena ha esdevingut un referent romàntic per excel·lència.

“El món del quartet” (Haydn-Schubert-Xostàkovitx)

Essencial per entendre la música de cambra, una bona mostra de la importància del Quartet a partir del període clàssic és que en esmentar el terme ja no cal especificar els instruments que l’integren (dos violins, viola i violoncel), o ni tan sols dir que pertanyen a la família de la corda. Amb Haydn com a “pare” de l’estandardització d’aquesta formació, seguirem la seva presència al Romanticisme de la mà de Schubert, i al segle XX en el treball d’un compositor tan influït per la política del seu temps com va ser Xostàkovitx. Tots dos el van cultivar al llarg de tota la vida amb una implicació personal que fa única cadascuna de les seves nombroses creacions en aquest camp.

Simfonia núm. 3, “Heroica”

Mítica i desconcertant ja des de l’estrena, la Tercera de Beethoven reflecteix l’ambivalent relació de l’Europa del seu temps respecte a Napoleó Bonaparte. Així, no només som davant d’una música meravellosa i perfectament construïda, sinó també d’un concís tractat d’història en clau de pentagrama, visió sempre molt més bella i intel·ligent que si hi entréssim des de la pròpia política que tant la va influir. Si en moltes obres i autors poden aflorar contradiccions en funció de la situació que està vivint el seu país o les notícies que arriben des d’un altre, en poques es viu amb tanta intensitat com en l’Heroica de Beethoven.

Simfonia núm. 2

Tan sorprenentment desconeguda com la Quarta, la Segona de Beethoven ja ens mostra el camí d’originalitat i altíssima qualitat que seguirà en les següents simfonies. Va ser composta el 1802, pocs mesos abans d’escriure el conegut com a Testament de Heiligenstadt, un desolador document en què assumeix finalment la realitat irreversible de la seva sordesa. Tanmateix, i contradient la tragèdia del devenir personal, en lloc de reflectir angoixa el que transmet és vitalitat i optimisme.

Simfonia núm. 1

Potser avui no ens crida especialment l’atenció, però si posem en el context del seu temps tan sols l’originalitat de l’acord inicial de l’obra, ja podem intuir el revolucionari compositor que el seu autor esdevindrà. Estrenada just al 1800, Beethoven va dedicar la seva Primera simfonia al baró Gottfried van Swieten, antic ambaixador d’Àustria a Londres i propiciador de l’arribada dels oratoris de Handel a Viena de la mà de Haydn i Mozart, de qui també va ser un dels darrers amics i protectors. Com una torxa simbòlica, ens il·lumina el pont que va de l’elegància i equilibri de l’estil clàssic, a la passió i expressivitat romàntiques.

Els Lieder de Robert i Clara Schumann

Com a gènere especialment cultivat al Romanticisme, el Lied no és altra cosa que la cançó en el terreny de la música germànica. Perquè el format musical més universal i intemporal que existeix, adquireix en mans dels romàntics alemanys (i especialment gràcies a Schubert) una dimensió que fa de la poesia i la música una unitat superior. Robert i Clara Schumann, de manera independents i fins i tot treballant en conjunt, aborden aquest llegat amb una dedicació i profunditat que el connecta a les mes altes essències.

Variacions Goldberg

Algunes peces del repertori clàssic han assolit una aureola de prestigi i excelsitud que no sempre es tradueix en el plaer que hauria de comportar la seva audició, i per aquesta raó val especialment la pena redescobrir la genial obra mestra que són. Potser un dels casos més representatius serien les Variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach, un llarg discurs pianístic amb seccions de vertigen escrit originalment per a un clavicèmbal de dos teclats. Desconcertats per a seva durada i profunditat, sovint només podem copsar el seu enorme valor quan ens endinsem en la seva llegendària i fantasiosa gènesi, sorprenents antecedents i impecable construcció. Així també entendrem per què tot pianista es deleix per tocar-les, i –sobretot– podrem gaudir-les amb l’absoluta plenitud que mereixen.

Bolero

El 22 de novembre de 1928 s’estrenava a l’Òpera de París una obra que havia de fer història; i el primer sorprès del seu èxit en va ser el propi autor, el qual vaticinava equivocadament que el seu Bolero mai seria programat a les temporades de concerts. Per la seva concepció essencialment moderna i el seu original treball de la forma, a base d’un angoixant crescendo sobre una doble idea fixa amb una única variant al final, aquesta obra frívola i alhora intensament passional no només s’ha instal·lat sòlidament en les programacions simfòniques i en la memòria col·lectiva, sinó que tant el cinema com la publicitat n’han espremut tot el suc.

Monogràfic “Bach i el piano”

El piano, avui per a nosaltres un instrument pràcticament perfecte, al període barroc no era més que un artefacte feixuc i maldestre que de cap manera podia competir amb altres instruments de tecla com el clavicèmbal i molt menys amb l’orgue. Però tanmateix sí podia fer quelcom tan elemental com tocar fort o fluix, cosa que no podia fer el clavicèmbal. D’aquí en sorgeix el nom de fortepiano o pianoforte. A la dècada dels 1730, Bach coneix el constructor Gottfried Silberman a la cort de Prússia, importat continuador d’un procés que havia nascut amb Bartolomeo Cristofori a Florència a finals del segle anterior, i que culmina a l’època clàssica amb un “triomf” que esdevindrà veritable apoteosi al romanticisme. És per això que no es van fer esperar les adaptacions al piano de la música de Johann Sebastian Bach, en especial les originals per a clavicèmbal. Sense haver de canviar ni una nota, semblava que esperessin el nou instrument… o si més no els pianistes poder interpretar en ell la seva musica.