Rafael Esteve

El concert, vehicle idoni per al pur lluïment virtuosístic, ho és també per a l’expressió d’una dialèctica entre individu i col·lectivitat que un veritable creador sap dur per camins d’enriquiment mutu. Aquesta dicotomia arriba a la síntesi de la mà de Chopin i els seus dos concerts per a piano. Obres de joventut, l’autor ja no cultivarà més el gènere orquestral per reconduir la seva música envers l’intimisme del piano en solitari, o excepcionalment dins un petit grup de cambra.

El 2on. concert per a piano (en realitat, el primer en ser escrit però publicat després) obeeix a unes premisses molt específiques: la creació d’un repertori propi per al virtuós itinerant que Chopin desitjava ser al principi de la seva carrera. Tanmateix, un cop reconduïda la seva vocació cap a un objectiu ben allunyat dels grans escenaris, ha passat a la història com a joia de joventut on ja despunten els moments d’intensa càrrega poètica que caracteritzaran les posteriors etapes creatives de l’autor.

Pocs noms trobem tan íntimament associats a un instrument com el de Chopin al piano. Tanmateix, la hipersensible personalitat d’aquest fill predilecte del Romanticisme, aviat l’allunya del rol estel·lar del solista de concert per deixar de banda les dimensions simfòniques de les seves primeres obres. Així, en plena joventut, a partir del seu exili a Paris, es concentra en un repertori de “petit format”, però intensíssima càrrega poètica.

Pocs noms trobem tan íntimament associats a un instrument com el de Fryderyk Chopin al piano. Obres de joventut, els seus dos concerts encaixarien amb el que s’espera d’un virtuós “nòmada” actual, però amb un repertori basat en la creació pròpia. Tanmateix, en aquest rol estel·lar, la hipersensible personalitat de Chopin mai s’hi va sentir a gust. Per això, aquests concerts impliquen l’abandonament de les dimensions simfòniques pròpies del gènere, en favor d’un repertori cada cop més centrat en obres de petit format i intensíssima càrrega poètica que marcarà la resta de la seva producció.