Cursos d’audició musical
Com si fos un comiat conscient al gènere simfònic, en la darrera de les simfonies mozartianes –coneguda amb el nom de “Júpiter”– hi conviuen els diferents llenguatges que va cultivar l’autor al llarg d’una vida tan breu com prodigiosa. Des de la culminació del Classicisme, amb ella assistim també a la consolidació d’un gènere crucial en el posterior Romanticisme.
Partint dels seus arquetips humans i musicals, Les noces de Fígaro va molt més enllà de l’òpera buffa convencional per endinsar-nos en un món on el sentiment adquireix una importància en absolut incompatible amb la comicitat d’uns embolics aparentment sense sortida. I tot plegat, amb una música extraordinària de principi a final. Amb aquesta meravella operística, basada en la continuació de l’obra teatral de Beaumarchais El barber de Sevilla, Mozart i el seu llibretista Lorenzo da Ponte inicien la que avui coneixem com a “Trilogia da Ponte”, el genial tríptic que completen Don Giovanni i Così fan tutte.
Gairebé podríem dir que el Don Giovanni de Mozart i da Ponte anticipa, des de l’anomenat “Segle de les llums”, un dels trets més característics que tindrà el futur Romantisme: l’atracció per la nit i la foscor. Malgrat dugui l’etiqueta d’òpera buffa –per tant, “còmica”–, el somriure se’ns congela als llavis quan veiem l’avenç implacable de l’argument envers un final ple d’un terror i una energia que retruny des de l’abisme.
Amb Così fan tutte ens trobem davant d’un devessall de genialitat. Tot plegat una gran broma, sí, però amb un punt de seriositat i molta ironia. Fascinant com tota la seva música, la darrera òpera buffa de Mozart ens fa riure, somriure i també pensar.
D’una manera gairebé unànime, La flauta màgica captiva els més menuts i commou l’oient adult. Per què? Potser perquè sota l’aparença d’un conte deliciosament esbojarrat, ens endinsa en un món de símbols que recull les aspiracions més elevades de l’ésser humà.
Després d’escoltar el Quintet per a clarinet de Mozart només ens queda el silenci… Restar bocabadats davant la profunda introspecció que emanen els primers moviments, en contrast amb l’alegria guspirejant dels dos darrers. Essència de la música de cambra pel diàleg constant amb els seus companys de la corda, l’àmplia extensió de notes que se li demana al clarinet, requereix un instrument que avui dia gairebé s’ha de construir expressament per interpretar tant aquesta obra de 1789, com el seu Concert de 1791.
Cada cop que sento el Quintet en sol menor de Mozart, m’he d’amagar en el racó més remot de la sala perquè ningú no vegi com m’afecta aquella música… Són paraules de Txaikovski, tal vegada sorprenents pel fet de provenir d’un compositor emblema del període romàntic fent referència al “clàssic” Mozart. Tanmateix, són una prova més del poder emotiu d’una obra introspectiva que transcendeix les èpoques. Si bé a cadascun dels seus oients li suscitarà un efecte diferent, a tots ens fa coincidir en el qualificatiu de “meravella”. Una música, tal vegada somiada, escrita sense la motivació de cap encàrrec, en una època en què sobreviure començava a ser difícil per al seu autor.
Mai va amagar la seva predilecció per aquest instrument que tot just acabava d’assolir les possibilitats tècniques amb què avui el coneixem. Amb la complicitat del seu amic i virtuós Anton Stadler, les obres que Mozart li dedica marquen una fita no només en el repertori per a clarinet, sinó també en la història de la música de cambra i el concert.
Les quatre darreres simfonies, de les quals sembla que ell només va poder escoltar la primera (és a dir, la núm. 38, “Praga”), encarnen, des de la culminació del Classicisme, la consolidació d’un gènere crucial en el posterior Romanticisme. En la darrera, coneguda amb el nom de “Júpiter”, com si fos un comiat conscient al gènere simfònic, hi conviuen els diferents llenguatges que va cultivar al llarg d’una vida tan breu com prodigiosa.
