Cursos d’audició musical
Si al Souvenir de Florència Txaikosvki ens evoca la llum d’Itàlia des d’una mirada eslava, la Nit transfigurada de Schönberg ens situa en el marc previ a l’Expressionisme alemany amb un llenguatge al límit de la tonalitat.
Començant amb Hildegard von Bingen, a l’albada del segon mil·lenni, són moltes les dones que han escrit música. Potser moltes més de les que pensem, i certament moltes menys de les que el seu temps, i fins i tot la historiografia posterior, va saber valorar. Dedicarem una sessió monogràfica a la memòria d’algunes de les compositores més representatives de cada època, donant lloc a una especial història de la música paral·lela a la dels seus col·legues masculins.
Què tindrà aquesta obra, inacabada i completada per diverses mans, que segueixi essent tan actual i captivadora? Dissipant la confusa aurèola que sempre l’ha envoltat, aclarirem conceptes i diferenciarem la història de la llegenda. Tanmateix, el misteri d’aquesta immensa creació seguirà (per fortuna) vigent.
Amb tota la força i saviesa compositiva que comporta el fet de ser la darrera obra que escriu per a un instrument solista, el Concert per a clarinet de Mozart és contemporani de títols tan impactants com el Rèquiem o La flauta màgica. Amb la complicitat del seu amic i virtuós Anton Stadler, qui el va estrenar (i es va quedar amb el manuscrit, el qual es va acabar perdent), aquest concert no només marca un abans i un després en el repertori per a clarinet, sinó que també ens mostra el procés de desenvolupament d’un instrument que justament en aquells anys anava assolint les possibilitats tècniques amb què avui el coneixem. Els diferents formats pels quals passa el seu disseny fan que, per interpretar-lo avui, no tan sols haguem de reconstruir la partitura, sinó que cal crear un instrument especial que permeti tocar-la.
Obra d’extraordinària bellesa, el Concert per a flauta i arpa de Mozart col·loca en primer terme les possibilitats expressives de dos instruments meravellosos que demostren encaixar a la perfecció.
Com no podia ser d’altra manera, la bellesa inexplicable i la intel·ligència musical més pura conflueixen en una obra mozartiana d’alta volada. Escrit als 21 anys per a la pianista Louise Victoire Jenamy (d’aquí li ve l’erroni títol de “Jeunehomme”), i tan ric en detalls com ple d’energia, delicadesa i originalitat, el núm. 9 marca una fita que sembla impossible de superar ni tan sols per l’extraordinària sèrie dels seus propis concerts per a piano que vindrà a continuació.
Sovint emparellat amb el seu lluminós company el Núm. 21, en Do Major, que tan popular s’ha fet, el Concert per a piano núm. 20, en re menor, mostra un vessant més dramàtic. Sembla mentida que les dues obres siguin fruit d’una mateixa alenada creativa. I si el temps de composició d’ambdues va ser relativament breu, els esdeveniments lligats a l’estrena del Núm. 20, els podem qualificar directament de “trepidants”, ja que la data de finalització que figura al manuscrit és tot just la del dia anterior! Això implica com a molt un sol assaig, la qual cosa és força arriscada en una obra d’elevada dificultat. En tenim el sorprès testimoni en una llarga carta que Leopold, el pare de Mozart, escriu a la seva filla Nannerl: Quan vam entrar a la sala, el copista encara no havia acabat la feina. El teu germà ni tan sols va tenir temps de tocar el rondò de dalt a baix, ja que havia d’anar supervisant-ne la transcripció de les parts.
En un moment en què la seva reputació com a compositor i intèrpret estaven al màxim nivell, Mozart escriu el Concert per a piano núm. 21, una de les obres més conegudes de tot el repertori. Nota a nota i compàs a compàs podem demostrar la seva qualitat, així com parlar d’un context en què el desenvolupament de l’instrument és particularment interessant. Tanmateix, se’ns acaben les paraules quan entrem en el segon moviment, un territori de pura meravella assolida amb els més senzills elements. Utilitzat en nombrosos marcs fora del circuit estrictament concertístic, el cinema li ha retut especial tribut en nombroses ocasions, de manera especialment remarcable en la pel·lícula sueca Elvira Madigan, nom amb el qual durant molt de temps es va conèixer l’obra.
Repleta d’estil galant i alhora d’un dramatisme corprenedor, conté referències internes que (entre d’altres connexions a quina més sorprenent) ens anticipen l’encara no escrita Flauta màgica… Sí, de tot això val la pena parlar-ne amb deteniment.
Les 41 simfonies de Mozart, especialment les darreres, encarnen des de la culminació del Classicisme, la consolidació d’un gènere crucial en el posterior Romanticisme. D’entre elles, la núm. 40, una de les més famoses, sovint la trobem trivialitzada com a musica ambiental en contextos ben inversemblants. Imbuïda d’estil galant i al mateix temps d’un dramatisme corprenedor, és sens dubte una obra mestra de la qual val la pena parlar-ne amb deteniment.
