Rafael Esteve

La Cantata del cafè ens mostra un J. S. Bach distès, al qual potser no estem acostumats, però que tanmateix existeix i no és incompatible amb l’erudició i mística complexitat de moltes de les seves obres més conegudes. Només cal que pensem en les seves cantates luteranes o en les passions… Però al seu costat també tenim el Bach de les cantates profanes, plenes igualment d’una intel·ligència musical a la qual hi podem sumar no només un delicat toc d’humor, sinó fins i tot una subtil crònica social del seu temps. Aquí ens parla del fenomen de la popularització del cafè, lleugerament pecaminós pel seu sensual aroma i per això mal vist que el prenguessin les noies; de la relació entre pares i fills, o fins i tot dels vestits de moda en el seu temps. I si volem seguir mirant més enllà –o més endins– d’aquesta mai millor dit deliciosa partitura, encara hi podem veure el propi Bach pare de nombroses filles, potser també amants del cafè com sabem que era ell mateix.

Mosaic de color i energia, els Concerts de Brandenburg no només són tot un reflex del seu temps, sinó que han esdevingut un dels exemples més coneguts de qui, fins i tot en el seu vessant més lúdic i profà, va fer de la música la més transcendent de les arts.

Al llarg d’una vida professional que el dugué per diverses ciutats, Johann Sebastian Bach va tocar gairebé tots els registres expressius del seu temps. Les Suites per a orquestra ens mostren l’aspecte profà i profundament vitalista del músic més admirat per tots els músics.

Les dues músiques de passió escrites per Johann Sebastian Bach, la Passió segons Sant Joan i la Passió segons Sant Mateu, com tantes altres grans obres del repertori mes consolidat i interpretat des de fa alguns segles, plantegen tants dubtes i obren tants camins que no pas ens aporten respostes tancades… En aquest cas, resulta curiós d’observar que el primer catàleg de l’obra completa del seu autor, realitzat pels seus propis fills, ens parla de la composició de cinc passions… Com s’explica això? Podem parlar de passions perdudes? O fins i tot de “passions inexistents”? Mirarem de dilucidar-ho en la mesura que puguem, endinsant-nos no només en les dades que bonament ens ho poden aclarir, les quals surten en bona part del marc contextual que les va fer possibles. Però si gosem fer un pas mes i passem a desxifrar els símbols i codis que ens permeten entendre millor tot el que ens diuen entre línies, tot el que obren a la intuïció i/o a un coneixement hermètic que no necessàriament posseïa el seu púbic i encara menys el púbic actual, veiem que és una música que va molt més enllà d’unes premisses funcionals dins la litúrgia luterana, per assolir un nivell de transcendència realment colpidor. Buscarem, en definitiva, una vivència que, malgrat l’obligada distància temporal, ens ajudi a escoltar-les des de dins com si fóssim el seu primer públic, els seus primers intèrprets, o fins i tot com si les estiguéssim escrivint nosaltres mateixos. 

Aquest títol, certament enigmàtic, ens guia pel curiós i a l’hora fascinant món de l’atribució i reconstrucció de músiques perdudes. Ens podem preguntar si, a més de les dues grans passions que han passat a la història de l’art i la cultura universals (Passió segons Sant Joan i Passió segons Sant Mateu), J. S. Bach no va completar la sèrie dels quatre evangelistes. La resposta la trobem en una Passió segons Sant Lluc que durant molts se li va atribuïr erròniament i una Passió segons Sant Marc de la qual tan sols se’n coneixen els textos.
Resolt avui el misteri, la primera ha quedat com a peça anònima sense més relació amb el mestre de Leipzig que l’anècdota de la falsa atribució. Pel que fa a la segona, la certesa de què va ser composta seguint la tècnica de la “paròdia”, és a dir la reutilització de músiques preexistents, ens permet diverses alternatives de restauració.

Plenitud barroca i vitalisme bachià al cent per cent caracteritzen aquests dos oratoris escrits el 1735 a la ciutat de Leipzig. Tal vegada menys coneguts que les seves passions, podríem dir que d’alguna manera les culminen, tot completant i donant sentit al cicle musical de la Setmana Santa.

Molt sovint, per no dir sempre, la música és dansa. Tanmateix, mentre que en molts moments l’anomenada “música clàssica occidental” entra directament en el terreny d’una música concebuda per al moviment, com en el cas del ballet, en d’altres la immobilitat del cos, almenys el de l’oient, ens pot fer pensar el contrari. Entre aquests dos extrems hi ha tot un camp on de manera més o menys explícita es fa referència a la dansa, independentment de què algú es bellugui o deixi de fer-ho. Pensem per exemple en els Valsos de Chopin… Aquest és també l’espai que ocupen les nombroses Suites per a diversos instruments que Johann Sebastian Bach va compondre al llarg d’una llarga vida professional, en la qual va tocar gairebé tots els registres expressius, vitals i espirituals que conté la música. I en tots ells sempre fa dansar alguna fibra del nostre ésser.

El repertori menys conegut de les seves Cantates profanes, ens mostra la intel·ligència i refinat humor d’un Bach inusitat. En connivència amb “Picander”, el mateix llibretista de les Passions, ens descriu amb delicada ironia situacions pròpies d’una època que en alguns moments no sembla tan allunyada de la nostra.

Un debat habitual a l’entorn d’un llenguatge tan abstracte com el de la música, és si més enllà del seu aspecte formal, les notes poden tenir un significat extramusical. El fet és que, des d’una descripció tan evident com una flauta imitant el cant d’un ocell fins a la cabalística més sofisticada, se’ns obre un ampli ventall de possibilitats on l’existència d’un contingut extern al propi so pot ser més o menys clar segons quina sigui la voluntat de l’autor de fer-lo explícit. I és justament a mida que ens allunyem de la pura evocació descriptiva per endinsar-nos en el camp de la simbologia, quan el desconeixement dels codis ens pot fer dubtar. En el cas de Johann Sebastian Bach, les dimensions estètica i semiòtica (la pura bellesa del so i els seus possibles significats) arriba a tal extrem que fàcilment ens pot desbordar, sobretot quan entrem en la simbologia numèrica. Ja sigui fascinats per l’ús de fórmules críptiques o extasiats amb una música difícilment superable, sovint els acabem tractant per separat, quan allò a què ens convida és a contemplar-los i gaudir-ne simultàniament.