Cursos d’audició musical
Síntesi d’una època i porta cap al futur, la música de cambra de Beethoven, agafada en bloc, no només ens mostra una interessantíssima evolució històrica entre el Classicisme i el Romanticisme, sinó que des de la més alta intensitat fins a la màxima delicadesa, també ens transporta per totes les regions expressives i anímiques. Aquest immens corpus musical conté tant d’intimisme a cau d’orella com de tot el potencial simfònic latent en el seu impetuós autor.
Poc es podia imaginar Beethoven que l’any 2020, la celebració del 250è. aniversari del seu naixement quedaria paralitzada, com gairebé tota activitat humana, davant d’un món malalt i atemorit. Ara, quan sembla que tot comença lentament a arrencar, o almenys moltes persones han decidit deixar de viure en la por, la seva última simfonia ens retorna la força, alegria i esperança d’una crida tan vigent avui com quan la va formular. Però passat el moment àlgid de l’estrena de la Novena, ja en el darrer any de la seva vida i sortint d’una malaltia que el va tenir immobilitzat durant mesos, compon un lluminós “Himne d’agraïment d’un convalescent”, en el qual ens podem sentir tots identificats.
Mosaic de color i energia, els Concerts de Brandenburg no només són un esplèndid reflex del seu temps, sinó que han esdevingut un dels exemples més coneguts de qui, fins i tot en el seu vessant més lúdic i profà, va fer de la música la més transcendent de les arts. En el Quart, amb un plantell de solistes ben original per a les oïdes actuals (un violí i dues flautes de bec), hi trobem una vitalitat i alegria de viure perfectament compatibles amb la més elevada erudició i saviesa compositiva.
De la sèrie dels sis Concerts de Brandenburg, titulats pel seu autor “Six concerts avec plusieurs instruments”, destaquem el cinquè per la seva originalitat en la selecció dels solistes: a la flauta travessera (aleshores un instrument en ascens respecte a la flauta dolça) i el violí, hi afegim un clavicèmbal amb un paper de primus inter pares. Aquesta consideració és deguda al seu paper altament destacat respecte al grup orquestral i fins i tot entre els seus companys solistes, en especial per l’astorador fragment del primer moviment en què queda completament sol durant un inusualment llarg passatge, raó per la qual se’l considera el primer concert per a teclat de la història.
Per alguna raó que desconeixem, al final d’una vida especialment dedicada als serveis religiosos luterans, Bach decideix compondre una gran missa catòlica. D’entrada el fet pot semblar xocant, i encara més quan veiem que per a aquesta magna composició empra, no només un ampli mosaic d’estils que abraça des dels llenguatges musicals més arcaics fins als més moderns, sinó que pràcticament tota ella prové del reciclatge d’obres anteriors, moltes d’elles d’origen profà. La sorpresa arriba al màxim quan veiem, com és habitual en aquest autor, un profús ús de la simbologia. I tot això, en una obra que mai va sentir en la seva totalitat, i probablement tampoc esperava fer-ho… Caldrà doncs parlar-ne amb deteniment, expandint al màxim la nostra capacitat de percebre la meravella: la millor manera d’abordar el millor art i per descomptat, la música de Johann Sebastian Bach.
Formada per sis parts amb la intenció de ser interpretades durant diversos dies al llarg de les festivitats nadalenques, aquesta original composició conserva una unitat que no és incompatible amb la seva aparent fragmentació ni amb el recurs tant habitual en el seu temps a la “paròdia”, és a dir, a la reutilització de músiques escrites en altres moments, de vegades amb un origen profà que res tenia a veure amb el seu destí final.
De llarga i encara no del tot aclarida gènesi, aquesta magnífica obra, síntesi de tota una visió de l’espiritualitat humana, ens commou especialment per la directa precisió del seu missatge, en contrast amb la seva “germana”, la Passió segons Sant Mateu.
Un autor, un gènere, un context social i professional… Malgrat conèixer els diferents aspectes que n’expliquen l’origen, així com les claus que ens permeten analitzarl-la, davant la Passió segons Sant Mateu de J. S. Bach, se’ns esgoten les paraules i el misteri de la creació musical se’ns fa sempre més gran. Escoltant-la “des de dins”, veiem que és possible entrar a formar part d’aquest misteri. Tal vegada es trobi aquí el secret de la comprensió de l’art.
Sense una certesa definitiva sobre la seva datació, la Cantata núm. 150 és considerada la més antiga de les cantates religioses de l’autor, el qual probablement tindria uns 24 anys quan la va compondre. Per aquesta raó encara ens sorprèn més la seva bellesa i profunditat, pròpies ja del Bach més madur.
El repertori certament poc conegut de les cantates profanes, ens mostra la intel·ligència i refinat humor d’un Bach inusitat. En connivència amb “Picander”, el mateix llibretista de les passions i la gran majoria de les cantates religioses, ens explica aquí amb delicada ironia una situació que no sembla tan allunyada de la nostra època: el mític rei Mides pren partit pel déu Pan i la seva música, ruda però d’indiscutible èxit, en un duel artístic que l’enfronta a la d’Apol·lo (Febus), potser no tan “comercial” però repleta d’una subtilesa i saviesa que clarament associem al mateix Johann Sebastian Bach.
