Rafael Esteve

El Concert per violí, violoncel i piano en Do Major, op. 56, conegut com a “Triple concert” pel fet de tenir tres solistes, és l’única incursió de Beethoven en aquesta variant del gènere tan popular a l’últim terç del segle XVIII, i que a l’època clàssica de vegades rebia el nom de “Simfonia concertant”. Dedicat al seu alumne i mecenes Rodolf d’Àustria, germà de l’emperador, la part de piano és relativament senzilla justament perquè estava destinada a què ell mateix la toqués. Les altres dues parts, ja concebudes per a membres de la pròpia orquestra de l’arxiduc, sí presenten una dificultat més gran, especialment la del violoncel·lista Anton Kraft. Aquest havia format part de l’orquestra per a la qual va treballar Haydn durant anys, i fou pensant en ell que Beethoven va dotar al violoncel d’un major pes en l’escriptura musical, així com d’una certa funció de lideratge respecte als altres solistes. D’això se’n diu escriptura “personalitzada”, almenys per als qui serien els seus primers intèrprets!

D’expressivitat radiant vehiculada per una mestria compositiva de la més alta volada, la Quarta simfonia de Beethoven marca el camí envers la plena maduresa de l’autor en el gran viatge que culminarà en la Novena. Incomprensiblement menystinguda, igual com també ho són les dues primeres o fins i tot la Vuitena, potser la benintencionada descripció de Schumann, que la comparava a «una esvelta donzella grega entre dos gegants nòrdics» referint-se a la innovadora 3a., “Heroica” i a la sempre impactant 5a., no hi va contribuir gaire… Avui, que potser –només potser— ens comencem a alliberar de tants tòpics com envolten la música clàssica, la podem valorar i gaudir amb total plenitud i justícia.