Rafael Esteve

“1000 anys d’Esperit Creador”

Des del cant gregorià fins al més rigorós present, hi ha alguns textos religiosos recurrentment musicalitzats. Sens dubte els principals serien els procedents de la Missa, però també el Magnificat i molts més. Probablement escrit entre els segles VIII i IX, la invocació a l’Esperit Sant titulada Veni Creator Spiritus, literalment “Vine Esperit Creador”, podria ser el clam universal de tot artista. Potser per això tants compositors l’han treballat, des dels polifonistes de la darrera Edat mitjana i el Renaixement, fins a contemporanis com Carl Orff o Arvo Pärt. Fins i tot la cantautora Lídia Pujol n’ha fet una preciosa versió politextual. Entremig, destaquem la fervent vehemència amb què l’aborda Mahler a la primera part de la seva 8a. Simfonia.

Simfonia núm. 5

Tots estem marcats pel nostre context històric, i l’art sempre n’és sempre un exponent claríssim. Tanmateix, quan una obra ha passat a la història, és també evident que representa alguna cosa més que el reflex d’una època. Per això, tot i que contextualitzar-la és part fonamental del nostre treball, hi ha quelcom que només resplendeix en el resultat final, i no sempre trobem les paraules que ho expliquen. És quan diem allò de “ha transcendit el temps…”
Però si hi ha un compositor marcat per la política del seu país fins al punt d’anar-li la supervivència física, igual que molts dels seus companys de generació, aquest ha estat Dmitri Xostàkovitx. D’aquí la desigualtat de resultats artístics que li va suposar escriure música al dictat d’un règim tan salvatge i analfabet com ho va ser el d’Alemanya fins al 1945. A la Cinquena simfonia la lluita és ben clara, però afortunadament qui en surt vencedor és l’autor i la qualitat musical de l’obra.

Simfonia núm. 5 i mig

El sol títol de l’obra ja ens posa en una sintonia molt diferent a la seriositat habitual en la música clàssica europea… Evidentment que no tots els compositors de la vella Europa la cultiven en exclusiva, però sovint la tendència a allò tràgic i/o transcendent els ha marcat el camí. Això sí, donant com a resultat obres d’una profunditat i qualitat incomparables! Potser als Estats Units d’Amèrica, fills igualment de la tradició europea, això no és tan evident, i aquesta obra de Don Gillis n’és una bona mostra. Ens servirà també de punt de partida a un breu viatge/resum per la música tonal nord-americana del S. XX, amb una ràpida visió a autors i autores com Charles Ives, George Gershwin, Aaron Copland, Ferde Grofé, Leroy Anderson o Florence Price.

El Moldava

Má Vlast (La meva pàtria) és el conjunt de sis poemes simfònics que Bedřich Smetana va dedicar a la seva pàtria, Txèquia, aleshores part de l’Imperi Austrohongarès. D’entre ells n’hi ha un que ha fet vida pròpia, fins al punt que poca gent sap que formi part d’un conjunt més ampli: el retrat gairebé cinematogràfic del recorregut del riu Moldava, també conegut per nosaltres com a Vltava o Moldau. Tanmateix, serà posant-lo en relació amb les altres obres de la sèrie que l’acabarem d’entendre, al mateix temps que ens sorprendrà retrobar la seva famosa melodia en indrets d’allò més divers. Filla inequívoca del nacionalisme romàntic, l’obra ens demostra així la seva universalitat.

Així parlà Zarathustra

Friedrich Nietzsche (1844-1900), les dates vitals del qual el situen al llindar del Segle XX, subtitula el seu Així parlà Zarathustra com a “un llibre per a tots i per a ningú”. Aquest seguit de reflexions en llenguatge poètic escrites entre 1883 i 1885, a les darreries del Romanticisme, segueixen avui sent igualment enigmàtiques i, en tot cas, no deixen ningú indiferent. També resulta significatiu que el propi Nietzsche afirmi que Zarathustra “es podria considerar tot ell música”. No és d’estranyar doncs que hagi tingut diverses seqüeles musicals, com la del compositor Richard Strauss. Fascinat per l’obra, el 1896 escriu un poema simfònic amb el mateix títol que no només ha esdevingut una de les peces més populars del repertori (especialment pel seu inici), sinó que ha tingut també conseqüències en les altres arts, la més coneguda de les quals és l’ús cinematogràfic que en fa Stanley Kubrick el 1968 a 2001: una odissea de l’espai. Així doncs, el supòsit “per a ningú” del subtítol queda lleugerament posat en dubte, i avui –quan fins i tot el mític any 2001, porta d’entrada al Segle XXI, queda força enrere–, conèixer l’obra d’Strauss implica conèixer també totes aquestes referències sense oblidar la seva altíssima qualitat musical.

Més enllà del “Lieto fine”

El desenllaç d’una òpera en final feliç (lieto fine) que, almenys fins al segle XIX tant sovint trobem, podria encaixar amb la tradició d’acabar amb un allegro o presto trepidants pròpia del repertori instrumental. Tanmateix, de vegades hi ha quelcom més: la culminació de tot un viatge emocional i espiritual que es podria resumir amb la sentència llatina per aspera ad astra (de la duresa a les estrelles), i que de vegades també es coneix com a “paradigma de redempció”. Ja sigui en tempo ràpid o lent, amb o sense text, de manera explícita o implícita…, moltes obres que plantegen una dialèctica de tensió entre determinades tonalitats, temes o textures musicals, reflecteixen també un peregrinatge envers la plenitud que esclata en les darreres seccions.

Les “Ensaladas” de Mateu Fletxa

Ben poca cosa sabem de Mateu Fletxa “el vell”, autor català probablement nascut a Prades el 1481 i mort al monestir de Poblet el 1553. Tanmateix la publicació a Praga de les seves ensaladas a càrrec de Mateu Fletxa “el jove” (anomentat així per distingir-lo del seu oncle), en demostren el prestigi. També la seva repercussió internacional, en ser citat a més per nombrosos autors tant a Espanya com a la recent descoberta Amèrica. Relacionat amb la festivitat nadalenca, el pintoresc nom del gènere –del qual n’és pràcticament el creador– és degut als elements heterogenis que l’integren: textos religiosos i profans, cultes i populars, poètics, còmics, seriosos, irònics… conviuen sota diverses llengües i en totes les textures musicals practicades en el seu temps, el meravellós Renaixement.

la polifonia del Renaixement

Endinsar-nos en l’exquisit món de la polifonia del Renaixement equival a rebre un bany de llum. Per a molts, potser fins i tot un bateig… Al final d’un llarg procés d’aproximadament mig mil·lenni, el qual ens porta fins a l’esclat de la polifonia gòtica, ens centrarem en la plenitud de la polifonia renaixentista. La repercussió i divulgació internacional de la immensa obra dels seus autors va ser possible gràcies a la coincidència oportuna del seu treball amb l’aparició de la impremta musical. Potser ens sorprendrà saber que, tot i que realment no és la música més habitual que escoltem, aquest estil és més present del que ens pensem. I ho és tant pel seu origen en el cant gregorià, base de la nostra cultura musical, com per la continuïtat en la seva pràctica.

“Ressons venecians”

Al llarg de la història, nombrosos autors (i encara més, autores) de notable repercussió internacional en els seus respectius temps, han sofert una crua oscil·lació en el seu prestigi posterior que els ha fet caure en l’oblit. D’entre tots, el que tal vegada més ens sorprèn és que fins i tot l’avui arxiconegut Antonio Vivaldi desaparegués pràcticament del mapa fins als anys 30 del segle passat! Juntament amb la música dels seus contemporanis Tomasso Albinoni i els germans Alessandro i Benedetto Marcello, avui també força recuperats, dedicarem la sessió a seguir l’estrany camí que ha retornat a la llum les seves peces. En el cas de Vivaldi, van ser Les quatre estacions (i especialment La Primavera), allò que va mantenir una certa presència del compositor durant els segles d’oblit gràcies a adaptacions d’allò més sorprenents. També la figura de Johann Sebastian Bach, sempre atent a la música dels seus contemporanis, en va preservar la memòria amb diversos arranjaments per a teclat d’altres concerts per a violí.

Ferran Sor, romàntic sense fronteres

Nascut a Barcelona el 1778 i mort a París el 1839, dates força paral·leles a la biografia de Beethoven i a la primera generació de compositors romàntics, en Ferran Sor batega l’ànima de l’artista viatger. Com tants d’altres que també ho són, i amb una trajectòria que combina exilis, exitoses gires i amargs desenganys, el seu cas és tanmateix especialment significatiu: format musicalment al monestir de Montserrat, va viure de manera estable tant a París com a Londres i Moscou, i va cultivar gèneres de gran format com el ballet, l’òpera, la simfonia, el concert i la musica de cambra. Només el seu ballet Cendrillon (La ventafocs) va obtenir 104 representacions a París i, després de passar per Londres, Marsella, Brussel·les…, va inaugurar el teatre Bolshoi de Moscou el 1825. Abans de deixar aquesta ciutat, encara li va ser encarregada la música per als funerals del tsar Alexandre I, així com un altre ballet per a la coronació del seu successor, Nicolau I. Però és sobretot en el camp de la guitarra, instrument que eleva de manera definitiva a un circuit clàssic perfectament compatible amb la riquesa popular, que la seva música encara vibra en el cor de tanta gent. L’asteroide “(4865) Sor”, descobert el 1988 i anomenat així en el seu record, l’ha col·locat per sempre al lloc que mereix.

RAFAEL ESTEVE

“1000 anys d’Esperit Creador”

Simfonia núm. 5

Simfonia núm. 5 i mig

El Moldava

Així parlà Zarathustra

Més enllà del “Lieto fine”

Les “Ensaladas” de Mateu Fletxa

la polifonia del Renaixement

“Ressons venecians”

Ferran Sor, romàntic sense fronteres