Rafael Esteve

Escrita en relativament poc temps si la comparem amb la llarga gestació de la majoria de les seves obres, el propi autor la va definir com a “petita simfonia”. Això, juntament amb les seves proporcions clàssiques i el sentit de l’humor que la impregna, potser va contribuir a què a mida que avançava el segle XIX i ja entrant en la historiografia sovint grandiloqüent de principis del XX, se la veiés com a creació menor comparada amb la majoria dels seus títols i l’aspiració transcendent que emanaven. Avui, lliures de prejudicis, la podem gaudir com a genial peça de maduresa escrita amb una elevada i impecable consciència artística, independentment de la seva curta gènesi i aparent lleugeresa.

Escrites a l’albada del segle XIX, entre el 1800 i el 1803, tant la Sonata núm. 7 com la coneguda com a “Sonata a Kreutzer”, reflecteixen una les etapes més fèrtils i alhora complicades d’un Beethoven aclaparat per la sordesa. Si bé la primera porta una dedicatòria de caire protocol·lari al tsar Alexandre I de Rússia, la segona destaca un nom de manera prou especial: “al suo amico R. Kreuzer (sic)” …quan aquest tal Rodolphe Kreutzer, un conegut violinista francès de l’època, mai la va voler ni tocar per considerar-la incomprensible! La raó d’aquest fet és la culminació d’una història tan estranya com inversemblant, fruit de l’encontre i desencontre amb un altre músic a qui primer havia dedicat la peça. Potser això ja és una mostra de les passions que genera l’obra, la qual encara donarà peu a un curiós vincle amb la literatura en la novel·la del mateix títol de Tolstoi, i a d’altres seqüeles dignes de ser esmentades. Sigui com sigui, per fortes que siguin les anècdotes personals, no ens han de fer oblidar que estem davant de dues sonates d’altíssim nivell musical.