Cursos d’audició musical
La figura cabdal de Claudio Monteverdi ens guia a través d’un instant màgic de la història, al qual va contribuir amb una intensitat especial: el pas del Renaixement al Barroc. Reviurem aquesta transició amb una obra també plena de màgia que ha esdevingut eterna.
Monteverdi, compositor entre dues èpoques tan contrastades com són el Renaixement i el Barroc, encarna, com tots aquells artistes als quals ha tocat viure a la cruïlla dels temps, tota la fascinació i el risc que comporta trepitjar camins mai correguts. A més dels seus valors intrínsecs, propis de l’art de més alta volada, i plens d’exquisides i poderoses imatges tant literàries com musicals, els seus vuit llibres de madrigals, escrits entre els 19 i els 71 anys, reflecteixen pas a pas aquesta aventura.
Escrita el 1874, Quadres d’una exposició és una suite per a piano integrada per deu peces breus connectades per un fragment titulat “Promenade”, el qual va variant en funció del títols que enllaça. Inspirant-se en diversos quadres del pintor i arquitecte moscovita Victor Hartmann, íntim amic seu mort recentment, més que una imatge traduïda a música, Mussorgski ens recrea la intensa impressió que li van produir aquells quadres amb una altra paleta de “colors”, els quals queden encara més realçats a partir d’orquestracions com la que Maurice Ravel va realitzar el 1922. Amb Kíiv sota les bombes, l’obra –i especialment el seu final– adquireix avui una ressonància que la fa encara mes punyent.
Basada en l’obra teatral de l’escriptor francès Victorien Sardou titulada La Tosca, estrenada a París el 1887 i esdevinguda gairebé d’immediat un èxit internacional gràcies en part al treball de la seva primera protagonista –la mítica actriu Sarah Bernhardt–, la versió que el 1900 estrenen a Roma Puccini i els seus llibretistes consolida definitivament aquest drama en l’imaginari col·lectiu. Prenent Tosca com a títol, sens dubte un dels més populars del repertori, trobem una obra en la qual afloren aspectes extrems de l’ànima humana, alguns tan brutalment impactants que semblen incompatibles amb l’escenari operístic. Prenent-la com a personatge desbordant de passió, Tosca ha esdevingut una de les heroïnes per excel·lència de la música vocal, associant-se també a veus i personalitats inoblidables.
A les destartalades golfes que comparteixen com a habitacle, els joves bohemis utilitzen el manuscrit del drama que un d’ells escriu com a combustible per alimentar el foc… Així, extrapolant a París les seves pròpies experiències estudiantils, evidentment idealitzades i encaixades en el romanticisme tardà de la novel·la Escenes de la vida bohèmia del francès Henry Murger (1822-1861) sobre la qual es basa el llibret, Puccini ens endinsa en un món de sentiments intensos plenament imbuïts dels ideals operístics del seu temps. Obra de joventut, La Bohème marca la consagració d’un dels pocs músics del moviment verista que van tenir èxit més enllà d’un únic títol, elevant el seu autor, després de Verdi, a la categoria de darrer “italià universal” en el camp de la composició.
Escrita l’any 1924, la darrera obra de Puccini és un fruit tardà del Verisme. Ja força lluny de la intencionalitat de retrat social que defineix aquest moviment realista dins l’òpera, però mantenint-ne els principis musicals, Turandot ens porta envers l’exotisme d’una Xina cruel i llegendària, repleta d’emocions d’altíssim voltatge. El fet de trobar-nos davant d’una obra inacabada, completada per un altre autor i per tant amb un final obert a diverses reinterpretacions, fa encara més intensa l’experiència d’escoltar-la.
L’humor i la subtilesa es donen la mà en una obra de tocs surrealistes, els quals només es poden explicar des del seu context històric: el desig d’espectacle de l’Anglaterra de finals del XVII, després d’una època d’estricte puritanisme. Henry Purcell posa a prova la nostra capacitat de sorpresa a mesura que anem desbrinant les velades al·lusions al Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare, en un llibret aparentment inversemblant.
Un gènere ben original, el de la “semiòpera” (una simbiosi teatral i musical anomenada també en el seu temps dramatick opera), ens transporta de manera un tant surrealista de l’Anglaterra barroca de Henry Purcell a les llegendàries regions britones on, a l’entorn del mític rei Artur hi apareix no només el mag Merlí, sinó personatges tan inesperats com Cupido o la mateixa deessa Venus.
Molt sovint la paraula esdevé música. Així, al llarg de la història, una obra fonamental del patrimoni literari com és Romeo i Julieta ha estat transformada en sons per diversos compositors. I també molt sovint, per no dir sempre, la música és dansa. De la mà d’un “clàssic del segle XX”, podem retre homenatge, des de la música, a dues arts que li són essència i germanes.
L’any 1934, el compositor Carl Orff va quedar fascinat per un llibre presidit per una immensa roda de la fortuna a la portada i que portava per títol Carmina Burana (Poemes del monestir de Beuren). El va trobar gairebé per casualitat en un catàleg d’antiguitats i, segons que ell mateix ens diu, va començar a musicar-lo de manera febril. És així com una de les obres més populars del Segle XX ens retorna a l’Edat Mitjana: la desenfrenada i sempre lúcida poesia dels goliards medievals és l’encarregada de tancar aquest gran cercle històric.
