Rafael Esteve

De llarga i complicada gènesi, la Primera simfonia de Mahler representa tot un retrat evolutiu d’un jove compositor que ha de compaginar la seva tasca amb la de director d’orquestra, ofici amb el que realment fou conegut en el seu temps. Els altibaixos d’aquest procés també reflecteixen algunes de les inquietuds estètiques del Romanticisme tardà, com són la vinculació de l’obra a un “programa” o d’altres elements extramusicals. Així, entre el 1888 i el 1899, pràcticament a la frontera del Segle XX, l’obra passa per diversos formats i transformacions que la duen del poema simfònic a la simfonia programàtica en cinc moviments i amb un títol que finalment acabaria desapareixent. Tanmateix, tots aquests elements que en configuren la gènesi hi romanen d’una o altra manera presents, i la prova és que, malgrat ésser finalment descartat per l’autor, el nom de “Tità” encara hi ha qui el conserva com a identificador de l’obra.

Amb les ales que he guanyat, alçaré el vol… Les paraules del propi compositor culminen una obra que toca tots els extrems de la sensibilitat humana: de la sensualitat a la transcendència, del silenci a l’esclat d’energia sonora, del llapis fi al traç voluminós. Així culmina també el Romanticisme musical i s’inicia una aventura que portarà la música i l’art envers camins insospitats.

Les dates en què va ser escrita, entre els estius de 1899 i 1901, resumeixen la cruïlla en el temps que va viure Gustav Mahler: el pas del segle XIX al XX.  Si bé manté el format “clàssic” del gènere en quatre moviments, a l’últim hi introdueix la veu humana, continuant així la línia de les dues simfonies anteriors amb el clar referent de la 9a. de Beethoven en ment. Tot i així, la grandiositat d’aquesta i la monumentalitat còsmica de les seves 2a. i 3a., contrasten amb l’aparent innocència del final de la 4a: una cançó per a soprano i orquestra, en la qual ens presenta una peculiar visió del paradís.

Iniciada poc després d’un greu episodi mèdic, recordant el qual ell mateix va afirmar que “tornar a la vida li semblava gairebé una molèstia”, la Cinquena marca un punt d’inflexió tant en la vida personal com professional i creativa de Gustav Mahler. Només per això ja ens podem referir al període de composició de l’obra com el de tot un reinici, accentuat pel fet de produir-se en els primers anys del segle XX, quan el ja aleshores prestigiós director d’orquestra assolia una de les places més cobejades del moment: la direcció de l’Òpera de Viena. Sumem-hi la coneixença i gairebé immediat casament amb Alma Schindler, per a qui, sense fer-ho públic, escriu el quart moviment, el famossíssim “Adagietto”. Així doncs, sense les paraules ni explicacions habituals en les seves simfonies anteriors, ens trobem davant d’un autèntic salt vital que ens conduirà del toc de marxa fúnebre típicament romàntic que inicia l’obra, a l’esclat de llum i energia que la culmina.

El Lied, consolidat com a gènere a l’albada del Romanticisme, assoleix amb Mahler una dimensió simfònica a la cloenda d’aquest mateix període. El camí de “tornada a casa” que ens evoca l’impressionant Adéu amb què conclou l’obra, és tot un símbol d’aquest final.

Tant en els seus cinc cicles de Lieder com en les significatives incorporacions de la veu solista en les seves simfonies, Mahler atorga al gènere una nova dimensió orquestral. Gràcies al so privilegiat del seu personalíssim llenguatge, el Lied adquireix una amplitud que va de la màxima intensitat musical i emocional als tons cambrístics connectats de ple amb l’essència intimista i altament poètica que defineix la cançó com a una de les formes d’expressió més representatives del Romanticisme.