Rafael Esteve

Estrenada a Londres l’11 de març de 1791, la 96 forma part de la sèrie de dotze simfonies que Haydn va escriure per a aquesta ciutat, les darreres de les 104 que va compondre. Diuen que tot just després de l’estrena va caure un enorme canelobre a la part posterior de la sala sense que ningú prengués mal, perquè el públic entusiasmat s’havia acostat a l’escenari per felicitar l’autor. Tot un miracle que en realitat sembla es va produir a l’estrena d’una altra simfonia londinenca, un parell anys més tard. Com tantes vegades, si no és cert, és ben trobat… En tot cas, el veritable miracle és aquesta prodigiosa producció de 104 simfonies del més alt nivell, juntament amb la resta de la seva obra; una carrera que ja en el seu temps el va fer esdevenir el compositor de més prestigi a Europa.

Les 104 simfonies de Haydn reflecteixen una evolució que culmina amb el grup de dotze que escriu per a la ciutat de Londres. Plenes de maduresa, profunditat i saviesa compositiva, però no exemptes d’un sentit de l’humor omnipresent en tota la seva producció, donen l’empenta definitiva a un gènere que esdevindrà principal en el Romanticisme i el Segle XX.

També coneguts com a “quartets Aponyi” o “quartets Salomon”, d’entre els prop de setanta compostos al llarg de més de quatre dècades, estudiarem els sis que Joseph Haydn va escriure pensant en la seva estrena a Londres, ciutat on passarà dues llargues i significatives estades que donaran peu a les seves creacions de maduresa. A més de submergir-nos en els detalls de la seva construcció, també mirarem d’aclarir el perquè d’aquesta proliferació de noms…

D’entre els prop de setanta quartets compostos al llarg de més de quatre dècades, en destaca sens dubte aquest, no només per les seves indiscutibles qualitats musicals, sinó també perquè resum el trajecte vital d’un autor que, amb quasi 60 anys i al final d’una prolongada i fructífera carrera aïllat del món a la cort d’Esterházy (a l’actual Hongria), queda lliure d’obligacions per la mort del seu patró i el desinterès per la música del seu successor. Escrit precisament en aquesta etapa de trànsit, fou publicat i estrenat a Londres, ciutat on, tot i que establert a Viena, passarà dues llargues estades que donaran peu a les seves creacions de maduresa. Malgrat que Haydn no li posés cap títol, la delicadesa i ingravidesa del seu tema principal li han valgut el sobrenom de “L’alosa”.

Aquest oratori profà de Haydn és fruit de les seves estades a la ciutat de Londres en els darrers anys de la seva vida. No fou fins aleshores que va quedar lliure d’unes obligacions laborals que, mentre la seva música es divulgava arreu d’Europa, el mantenien lligat a l’esplendorosa però aïllada cort dels Eszterházy.

D’inspiració clarament handeliana, aquest oratori de Haydn és fruit de la seva estada a la ciutat de Londres en els darrers anys de la seva vida. No fou fins aleshores que va quedar lliure d’unes obligacions laborals que el tenien lligat a la cort d’Esterházy, esplendorosa però aïllada en territori hongarès, mentre la seva música es divulgava arreu d’Europa.

Al final d’una prolongada i fructífera carrera aïllat del món a la cort d’Esterházy, Haydn arriba a Londres amb quasi 60 anys per passar-hi dues llargues estades que donaran peu als seus darrers grans títols. És així com el 1791 ens proposa una nova versió del mite d’Orfeu que se salta totes les convencions operístiques del seu temps. Per aquesta i altres raons, l’obra no va ser mai interpretada en vida de Haydn i va haver d’esperar fins el 1951 per ser estrenada a Florència.