Rafael Esteve

Des de l’alçada d’una música en tot moment magnífica tant pel que fa als fragments més coneguts com als que ho són menys, i malgrat no trobar-nos necessàriament en dies nadalencs, avui tots admirem l’obra que hi és tradicionalment associada. Entre molts més detalls que descobrim en contextualitzar-la, ens sorprendrà saber que va ser concebuda per a un altre moment de l’any.

Saül constitueix un exemple emblemàtic d’oratori anglès, la nova variant del gènere creada per Handel com a alternativa a la crisi professional en què el va sumir, a Anglaterra, el progressiu desinterès del públic envers l’òpera italiana i les excentricitats dels seus divos i dives. Més enllà dels gèneres musicals, però, l’enorme dramatisme de l’obra també ens permet veure-la com a perfecte “tractat de psiquiatria” musical, doncs posa de manifest de manera impecable quelcom que avui reconeixeríem com a clar trastorn mental: el que, segons que ens relata la Bíblia (amb una terminologia evidentment diferent), patia el rei Saül. Tractant de guarir-lo amb la seva arpa, el jove i imminent rei David també va establir les bases de la futura musicoteràpia.

Evidentment no tant conegut com El Messies, el que potser no sabem és que l’oratori profà L’Allegro, il Penseroso ed il Moderato va ser escrit pocs mesos abans i reelaborat en paral·lel al gran oratori sacre de referència. El seu estrany títol en italià, ens proposa una interessant immersió en la psicologia de l’època basada en la teoria dels “humors” que determinen el caràcter de la persona. Més enllà d’això, ens permet endinsar-nos en un dels escriptors més importats del barroc anglès, John Milton (1608-1674), amb el moderat contrapunt de Charles Jennens, també llibretista d’El Messies.

Establert a Londres des del 1712, G. F. Handel marca una fita important en la creació durant la dècada dels 30 del segle XVIII de quelcom amb prou personalitat com per donar-li un nom propi: “oratori anglès”. Si bé s’arrela en la sòlida tradició del gènere que des d’Itàlia ja s’ha expandit i desenvolupat per tot Europa al llarg del segle anterior, Handel  li atorga un rumb novedós que va més enllà de l’idioma. D’entre els seus oratoris anglesos, en destaquen dos de ben originals pel fet de no seguir un llibret de caire teatral, sinó un mosaic de textos bíblics. Un d’ells és el conegut El Messies; l’altre, Israel a Egipte, en suposa l’antecedent immediat.

D’atribució encara un tant dubtosa a l’autor d’El Messies, aquesta magnífica obra de joventut, escrita a la ciutat d’Hamburg el 1704, recull amb algun tret d’originalitat la tradició de les passions luteranes que arribaran a la culminació amb la seva pròpia Brockes-Passion i les del seu il·lustre col·lega Johann Sebastian Bach.

Publicat el 1712, el text sobre la Passió de Barthold Heinrich Brockes fou musicat per nombrosos compositors. Fins i tot alguns fragments van ser utilitzats per J.S. Bach a la seva Passió segons Sant Joan. Essencialment barroc, projectant llums, ombres i imatges gairebé en moviment, no és d’estranyar que tingués tanta acceptació en el seu temps. En un dels seus viatges al continent, Handel, recentment establert a Londres, decideix també posar-hi una música que més tard –quelcom habitual a l’època i recurs especialment emprat per ell– reciclarà en altres obres.

Juntament amb El Messies, hi ha dues obres instrumentals del seu autor que han esdevingut populars en la mateixa mesura. Són la Música aquàtica i la Música per als reials focs artificials. Es tracta de dues llegendàries suites per a orquestra, sovint amb més anècdotes inventades associades a elles, que les que la pròpia història (per si sola ja prou interessant) ens deixa com a reals.

Generalment associem el terme “oratori” a un gènere sacre. Tanmateix, també existeix la variant de l’oratori profà, sense una base directament religiosa però sempre amb un to transcendent de reflexió ètica i humana. En mans de Handel, ambdós van adquirint un notable pes coral que els constituirà en model de referència per als seus successors. Els fets que en determinen evolució es precipiten a partir de l’arribada a Londres del compositor, d’origen alemany, després d’una llarga estada a Itàlia. Tota una munió d’influències que propiciaran l’esclat d’una nova visió del gènere, el qual, en honor no només a Handel sinó també al seu país d’adopció, també es coneix com a “oratori anglès”.