Cursos d’audició musical
Més enllà de les ebullicions passionals d’un drama romàntic emmarcat en l’antiga Gàl·lia, o de l’irresoluble conflicte emocional d’una sacerdotessa enamorada, en la recerca radical de la bellesa vocal de Bellini hi vibra un grau d’exquisidesa gairebé insostenible. Si ens ve de gust jugar amb les paraules, podem dir que el tractament de la veu operística del bel canto genera un cant predestinat a esdevenir bell un cop xifrat en el seu cognom.
El propi Berlioz va escriure que, “si m’obliguessin a destruir la totalitat de la meva obra excepte una peça, salvaria la Missa dels morts.” Encàrrec del govern francès, l’any 1837, aquesta “gran missa” no es altra cosa que un Rèquiem de colossals dimensions, amb el mateix text llatí que tants altres compositors han musicat al llarg de la història, tot i que tractat amb algunes llicències. 400 intèrprets, entre instrumentistes i cantants, van participar en la seva estrena. Al respecte, el propi Berlioz també va deixar escrit el següent: “aquest nombre és relatiu, ja que si és possible i l’espai ho permet, caldria encara doblar o triplicar el nombre de veus i augmentar-ne el d’instruments en proporció”.
L’iniciador i emblema del Romanticisme francès més exacerbat, ens explica en aquest “episodi de la vida d’un artista” una obsessió amorosa traduïda en idée fixe musical. Sota un brillant llenguatge orquestral, els aspectes abstractes i descriptius de l’art entren en simbiosi, consolidant així el polèmic àmbit de la música programàtica en el segle XIX.
A França, fa més de cent anys, la paraula “impressionisme”, per si sola prou suggeridora i atraient, va ser emprada en un principi de manera pejorativa per desqualificar un estil pictòric basat en els efectes de la llum i el color. Així és com es va iniciar un dels corrents més interessants de la història de la pintura. Amb tota la cautela que ha d’implicar la importació d’etiquetes entre les arts, podem associar el terme “impressionisme musical” al llenguatge genuïnament francès de Debussy, el qual va saber imbuir la seva música de l’atmosfera tornassolada que emanava aquell corrent avantguardista. La mer n’és, se’ns dubte, una de les proves més evidents.
Gestada amb preses perquè un col·lega no havia presentat la seva obra en el termini previst, Donizetti només va disposar de dues setmanes per escriure el que seria un dels cims de la seva producció. Estrenada el 12 de maig de 1832 a Milà, va obtenir des de l’inici un èxit triomfal que ja mai seria eclipsat. La que sens dubte és una de les més precioses joies de l’òpera còmica del segle XIX, no exclou moments de delicada melangia alternats amb els passatges més hilarants.
Contemporani quasi estricte de Shakespeare (1564-1616), el compositor i llaütista anglès John Dowland encarna per excel·lència la veu de la malenconia. Malenconia eterna que transcendeix el seu temps, fins al punt d’haver estat recuperat amb gran èxit per un emblema del pop actual com és el cantant Sting. Però, també, sàvia malenconia que no exclou el seu contrari. Títols com Flow my tears (Fluïu llàgrimes meves), In darkness let me dwell (Deixeu-me viure en la foscor), o l’autoretrat –potser no exempt d’una certa ironia– Semper Dowland semper dolens (Sempre Dowland, sempre dolorós), són alguns dels exemples més representatius d’aquesta no sempre afligida, però sí sempre exquisida sensibilitat.
Fanny Mendelssohn, coneguda igualment pel seu cognom de casada: Fanny Hensel, o Fanny Mendelssohn-Hensel, fou la germana gran de Felix Mendelssohn. Ambdós van mostrar des d’infants un enorme talent musical, tant en qualitat d’intèrprets com de compositors. No obstant això, la seva producció, d’unes 500 peces, tot just recentment comença a recuperar-se. Els prejudicis del seu temps, vigents fins fa ben poc, dictaminaven que la música no era carrera respectable per a una noia (de fet, tampoc cap altra professió), raó per la qual va cenyir la seva tasca al cercle familiar. De totes les dones compositores, és ella qui més intensament suscita la pregunta “com seria la seva obra si hagués pogut desenvolupar plenament el seu potencial?”.
El mite de Faust, immortalitzat per Goethe però arquetípic en l’essència humana, ha estat tractat per totes les arts. I l’òpera, com a síntesi d’algunes d’aquestes disciplines, no en podia quedar al marge. Connectant amb el ric llenguatge operístic francès de meitats del XIX, tenim aquest tenebrós i a l’hora deliciós Faust de Gounod, origen de petites icones culturals que han adquirit vida pròpia, com la diva Bianca Castafiore dels còmics de Tintin.
La llarga gènesi d’aquesta obra, amb múltiples revisions i ampliacions, reafirma la posició amb què l’autor aborda un gènere, el rèquiem, que tants exponents d’altissíma qualitat ha inspirat al llarg de la història. Cada època i compositor, especialment en els segles XIX i XX, hi ha projectat els seus criteris i inquietuds. Fauré el va omplir de serenor.
Estrenada a Viena el 1762, Orfeo ed Euridice de Gluck ha passat a la història no només per les innegables qualitats musicals d’una nova revisió del mite d’Orfeu… En primer lloc, perquè encarna els ideals operístics dels seus autors, expressats en un dels diversos intents de “reforma” que marquen el desenvolupament del gènere. Així, reivindicant una senzillesa en la música i el text que anuncia l’inici del classicisme, van mirar de deixar enrere tant les enrevessades trames de l’òpera seriosa barroca, com el seu extrem i de vegades gratuït virtuosisme. Una segona raó, és que tal vegada ens trobem davant de l’obra que més canvis i revisions ha sofert amb el pas dels anys, començant per les diferents adaptacions als gustos d’altres països que el propi autor va realitzar. Després de la seva mort, el procés quedà totalment fora de control, fins al punt que recuperar-la avui en el seu format original gairebé ha esdevingut una missió tan heroica com el rescat de la protagonista.
