Cursos d’audició musical
Des de fa segles, el text llatí del rèquiem, amb tota la seva força i càrrega simbòlica, ha motivat molts autors a posar-hi música. Això implica un posicionament que pot anar més enllà de la composició musical. El Rèquiem alemany de Brahms n’és l’exemple més emblemàtic, proposant-nos una aproximació intimista i personal que ja parteix de la pròpia selecció dels textos.
Escrita durant l’estiu de 1877, un període de composició vertaderament breu en comparació amb els 21 anys que va trigar a completar la Primera simfonia, la Segona de Brahms desprèn una lleugeresa que també contrasta amb la gravetat de la precedent. Tanmateix, “lleugeresa” o “gravetat”, són termes amb unes connotacions emocionals que no sempre són aplicables a una música purament abstracta com en general és la seva. Ho podem percebre especialment quan en una carta als seus editors poc abans de la publicació, afirmava que l’obra era “tan malenconiosa que no la podreu suportar. Mai he escrit res tan trist, i la partitura hauria de sortir en processó de dol”. Com s’explica això? D’entrada precisament perquè és aquesta qualitat abstracta, pròpia de la major part de la música instrumental, la que permet projectar-hi gairebé qualsevol sentiment. Però també és una prova de la ironia i distanciament amb què un autor de vegades pot referir-se a la seves creacions.
Amb una referència cinematogràfica inoblidable a la pel·lícula Goodbye again (coneguda a Europa per Aimez-vous Brahms?), protagonitzada el 1961 per Ingrid Bergman i Anthony Perkins, la Tercera simfonia de Brahms conté tota la poètica abstracta i la sòlida fonamentació estructural d’un autor tan reservat en la seva vida personal com obert a totes les interpretacions en la seva obra creativa.
Brahms ens porta cap a la música anomenada “pura” en una època en la qual aquesta qüestió era objecte d’un profund debat estètic. Transcendint-lo, ens trobem davant d’una simfonia de maduresa plena de detalls exquisits. Entre ells, un vibrant homenatge al mestre de tots els músics: J. S. Bach.
Ho podem saber tot respecte a les implicacions de la vida personal de l’autor en el procés de creació d’una obra? És evident que no. Ho hauríem de saber? Potser tampoc… Malgrat això, el seu coneixement ens ajudarà a comprendre-la, i aquesta comprensió és, en part, la via d’accés que hem triat per als nostres cursos. Obra de joventut i al mateix temps d’una maduresa inexplicable, el Primer concert per a piano de Johannes Brahms ens mostra la gran complexitat a què aquest procés pot arribar.
Si contempléssim tot el conjunt de l’obra cambrística de Brahms com si fos una sola composició musical, el darrer moviment no seria precisament un final impetuós i vehement, sinó un càlid i inspirat comiat de passió ja en calma. Replet de difusa llum tardorenca, tot i que no exempt de lúcida energía, el seu Quintet per a clarinet és una bona mostra de la saviesa de qui, assumint que hi ha anhels inassolibles, ha trobat finalment la pau i ho expressa amb senzillesa en la veu d’un instrument colpidor.
Brahms va començar a treballar el seu Tercer quartet amb piano el 1855, durant els angoixants mesos de la bogeria i mort de Schumann, confús també pels seus propis sentiments envers Clara. Tanmateix, l’obra no es finalitzaria fins el 1875, un lapse de temps aproximadament similar al que va dedicar a la seva Primera simfonia. Com ell mateix va comentar, el primer moviment de l’obra és una al·lusió al Werther de Goethe i al seu suïcidi per amor, i és per això que de vegades aquest quartet rep el títol (no posat per Brahms) de “Werther”. Significativament, però, Clara va criticar el moviment per la seva “manca d’energia”, sense saber que no era energia ni passió allò que Brahms hi expressava, sinó en tot cas desesperança. La vehemència la va deixar per al Scherzo, i la tendresa per a l’Andante. L’obsessiu Finale culmina en una conclusió certament ombrívola, tan tràgica i irrevocable com el mateix tret de Werther…
Escrit l’any 1961, el Rèquiem de Britten –titulat amb total precisió “War requiem” (Rèquiem de guerra)–, no només suposa una autèntica relectura del gènere, sinó que s’ha erigit en un dels l’al·legats més personals i contundents que ens dóna la música contra tota guerra. Una més que lúcida i transcendent reflexió sobre la guerra, extrapolable, més enllà de l’absurd de tot conflicte bèl·lic, a qualsevol altre procés de devastació personal i col·lectiva.
Al llarg de la història, Shakespeare ha estat transformat en sons per nombrosos compositors. Des del segle XX, Britten ens reexplica aquest conte de finals del XVI, però de ressonàncies eternes, en què els móns concèntrics de la màgia i la realitat es fusionen per una nit.
El va estrenar a Leipzig als 16 anys. Tanmateix, tot i que revisat i publicat l’any següent, l’havia començat a escriure tres anys abans, és a dir als 13!!! Potser no és d’estranyar en qui fou un infant prodigi que va debutar com a concertista als 9… Sigui com sigui, aquest fou l’inici d’una extraordinària carrera internacional com a intèrpret que va culminar amb la darrera actuació als 71. Admirada pels seus contemporanis i estretament vinculada a la vida d’altres compositors, també cal defensar la seva importància en l’actualitat. Perquè aquesta obra no és tan sols una mostra de la tasca com a compositora d’una joveníssima Clara Schumann, sinó que reaborda de manera novedosa un gènere que esdevindrà crucial en el seu temps.
