Rafael Esteve

Serguei Rakhmàninov va compondre el seu Primer concert per a piano el 1891. Tenia doncs 19 anys i un munt de coses havien de succeir encara en la seva vida i el seu país. En un procés i un moment altament reveladors, va revisar completament l’obra el 1917, quan el públic ja aplaudia els seus Segon i Tercer concerts, i la revolució russa capgirava la història del segle XX. Així doncs, amb una gènesi d’amplitud més que remarcable, aquesta obra ens revela com poques el salt estilístic i vital de la joventut a la maduresa.

Des del registre més greu del piano ressonen lúgubres tons de campanes ortodoxes i n’emergeix un cant elegíac que a penes gosa mirar la llum… Però amb l’avenç dels primers compassos desplega les ales una música gestada en la foscor i el silenci, i les campanes esdevenen tocs de vida. Escrit el 1900 i dedicat al seu metge, Nikolai Dahl (1860-1939), el qual el va alliberar mitjançant la hipnosi de l’esclavitud de la depressió, el Segon concert per a piano de Rakhmàninov suposa per a l’autor el retorn a una plenitud creadora que ja no l’abandonarà en la seva llarga i fructífera carrera.

EN CURS A:

Aula online: Seminari musical dels dimarts

Escrit el 1909, el Tercer concert de Rakhmàninov és considerat una de les obres més difícils del repertori concertístic per a piano. Temut per les seves dificultats tècniques, costa d’imaginar el propi autor assajant-lo sobre un teclat silenciós durant el seu viatge de Rússia als Estats Units on s’havia d’estrenar!

Escrit als EUA, ja en ple Segle XX i en una època en que Rakhmàninov es dedica més a la interpretació i enregistrament com a gran virtuós del piano que a la composició pròpiament dita, aquest concert, igual que el Primer, mai ha gaudit de l’èxit dels dos centrals, els “hiperfamosos” Segon i Tercer. Tractant-se d’un autor que mai es va allunyar dels cànons estètics del Romanticisme tot i viure fins a l’any 1943, ens crida l’atenció amb un llenguatge agosaradament “americà” propi del segle XX, i fins i tot amb alguna incursió en harmonies de caire jazzístic. Tanmateix, en no arribar a gaudir de l’afecte que el públic sentia pels dos anteriors (i també igual que el Primer), el va sotmetre a una profunda revisió posterior, la qual cosa fa que en tinguem, d’ambdós, dues versions prou diferenciades com perquè gairebé puguem parlar, més que dels “4 concerts”, dels  “6 concerts” per a piano de Rakhmàninov.