Cursos d’audició musical
La bella molinera resumeix sens dubte tot l’esperit del primer Romanticisme a l’hora que, com a metàfora sobre l’amor, transcendeix tots els temps. Una veu (la del propi Schubert?, la del solista que l’interpreta? …potser la de la innocència perduda?) dialogant amb el riu, que respon des del teclat. Un inici i final de trajecte que només un altre cicle, Viatge d’hivern, podia, d’alguna manera, reprendre. Un retorn al bressol de les aigües primigènies.
Un viatge des de la desolació, per la desolació i cap a la desolació. Així podríem definir, si és que és possible o necessari fer-ho, l’últim cicle de cançons de Schubert sobre poemes de Wilhelm Müller, escrit durant el seu darrer any de vida. Un viatge que realitzem tots: tant el “protagonista” com els seus autors (poeta i compositor), intèrprets (pianista i cantant)… i cadascun dels qui l’escolten. Un viatge envers un final que també es pot llegir com l’inici d’un nou viatge. Austeritat, sinceritat absoluta, despullament de l’ànima. Si d’alguna obra musical es pot dir que “cap nota és supèrflua”, és d’aquesta.
Les boniques pàgines d’aquesta deliciosa “mare oca” ens mostren una de les facetes més entranyables del seu autor: la recreació idealitzada del món fantàstic infantil. Original per a piano a quatre mans, consisteix en una sèrie de miniatures basades en alguns contes de fades ben coneguts, com Le petit poucet i d’altres que avui ho són menys, però que mantenen la seva intensa màgia de la mà de la impecable evocació raveliana. Si bé la va compondre entre 1908 i 1910 per a dos petits pianistes de 6 i 7 anys, l’obra va ser profundament revisada i orquestrada per acabar convertida en ballet el 1812. A tall de programa podríem dir que la primera peça ens evoca el dolç son de la Bella Dorment, els somnis de la qual són els diferents moviments que vénen a continuació.
Sempre es va mantenir fidel a un estil personal anclat en la tradició romàntica que en el seu temps li va donar un gran prestigi. Tanmateix, el fet d’haver coincidit al final d’una llarga vida amb una generació al costat de la qual la seva música ja quedava desfasada, ha eclipsat posteriorment la seva figura. Amb una enorme producció iniciada a la infantesa, els seus cinc concerts per a piano, escrits al llarg de la segona meitat del XIX, són avui recuperats i reivindicats com a obres no només “brillants”, sinó dignes de ser escoltades amb total concentració.
Si pronunciar el nom de “Rossini” equival a dir bel canto, o sigui, la veu portada al límit tant pel que fa a virtuosisme tècnic com a bellesa musical; dir “El barber de Sevilla de Rossini” és sinònim d’òpera buffa, o comicitat en estat pur. Ambdós factors, bel canto i òpera buffa conflueixen en aquesta divertida trama basada en l’obra teatral homònima de Beaumarchais (1732-1799), ambientada en una Sevilla que començava a ser vista des de França, Itàlia i la resta d’Europa com a ciutat d’especial potencial escènic.
Poc es podia imaginar el poeta aficionat Barthold Heinrich Brockes (1680-1747), il·lustríssim senador de la ciutat d’Hamburg, que el seu llibret sobre la Passió titulat Der für die Sünden der Welt gemarterte und sterbende Jesus, escrit i publicat el 1712, acabaria essent musicat per nombrosos compositors. I potser menys encara, que ell mateix passaria a la posteritat gràcies a alguns d’ells. Pel dramatisme i la vividesa de les imatges que suggereix, Georg Philip Telemann és un d’aquests grans músics que el van considerar un text prou vàlid com per dedicar-li el seu esforç compositiu. També ho foren Handel i J. S. Bach.
Obra plena de llum i energia d’un autor aclaparat per la melancolia. Estrenada pocs mesos abans de morir, mai diríem que aquest meravellós sextet, el qual segons que ell mateix deia “va escriure amb el major entusiasme i el menor esforç”, hagués pogut florir en l’època més fosca de la seva vida. Beneïda sigui la ciutat que el va il·luminar amb el seu record!
Encara que sembli mentida, un dels concerts més estimats i populars del repertori va ser rebut de manera totalment hostil pel petit comitè d’experts que el va escoltar per primera vegada! Esbrinarem les causes de tan surrealista situació, posant en valor les immenses qualitats d’una obra que potser va desconcertar-los en el seu moment per la seva originalitat. Val a dir, però, que amb el temps ells mateixos la van saber apreciar i defensar com ningú. Aquest “conflicte” inicial podria ser la metàfora inherent al propi el gènere musical que representa. Perquè el concert, vehicle idoni per al pur lluïment virtuosístic, ho és també per al contrast i l’expressió d’una dialèctica entre individu i col·lectivitat que un veritable creador com Txaikovski sap dur per camins d’enriquiment mutu.
De manera similar al que va succeir amb el seu popular Concert per a piano núm. 1, el primer violinista a qui Txaikovski va oferir l’obra, la va refusar argumentant que era impossible d’interpretar. I també, de la mateixa manera que va passar amb la peça pianística, aquell mateix solista més tard es va convèncer del seu valor i en va ser un dels principals defensors. Si a això hi sumem la celeritat de la composició i les crítiques no especialment favorables que va suscitar una poc assajada estrena, sembla que tenim els ingredients per a què allò que posseïa tots els números per a ser considerat un desastre violinístic esdevingués una obra fonamental del repertori romàntic.
El Trencanous (i sovint el seu autor) pateix encara desqualificacions i simplificacions que, tanmateix, no han aconseguit rebaixar la seva acceptació popular. Esbrinarem i demostrarem on rauen les qualitats d’aquesta obra, tot viatjant amb la protagonista per una meravellosa metàfora musical i coreogràfica de la fi de la infantesa.
