Rafael Esteve

De la mà de Shakespeare (escriptor del qual no estem al cent per cent segurs que sigui l’autor de les obres que li atorguen la fama), abordem un dels grans títols de la literatura universal atribuïts a la seva ploma. Amb l’angoixant i implacable descripció de l’ambició sense límits pel poder, l’argument ens transporta fins al cim d’un dramatisme que no podia deixar indiferent un compositor romàntic com Giuseppe Verdi, ni tants altres creadors de totes les arts que han seguit abordant el tema fins l’actualitat.

Just a la meitat del segle XIX, Verdi s’arrisca a transfigurar el gènere operístic de tradició italiana, del qual n’era el mestre indiscutible. I ho fa amb un drama extrem i exacerbat basat en l’obra teatral Le roi s’amuse de Victor Hugo, la qual només va estar un dia en cartell al París de 1832 degut a la censura del seu temps. Tot i els canvis que la censura italiana també va imposar-hi, fou finalment en format operístic que va retornar a França, pocs anys després que l’obra original pogués també recuperar els escenaris parisencs. Però cal reconèixer que és la versió verdiana la que avui circula amb més força per tot el món, malgrat la indiscutible qualitat del referent hugolià.

Escrita i estrenada just passat l’equador del segle XIX, quan a la innocència del primer Romanticisme li segueix una torbadora selecció i tractament de temes especialment foscos, Il trovatore de Verdi encarna com poques òperes l’explosió que pot desencadenar aquesta evolució. Fruit de l’encontre entre el drama cavalleresc espanyol en què es basa el llibret amb el gust per l’obscurantisme “gòtic” que tant va idealitzar el període romàntic, ambdós ingredients es completen a la perfecció amb l’expressivitat d’una música sense qualificatius (i uns cors que s’han fet altament populars), sortida de la mà d’un compositor amb genuïna vocació teatral. Més enllà del seu rocambolesc argument sobre un trobador absent, podríem sintetitzar la seva trama com la tensió entre dos plans temporals –passat i present–, la interacció i confrontació del quals ens porta a un desenllaç, més que tràgic, desconcertant.

Gairebé no cal dir res com a presentació de l’obra que inclou el brindis més famós de la història de l’òpera, perquè si algun títol encarna el concepte més popular del gènere operístic, aquest és sens dubte La Traviata. Tanmateix, quan entrem en la seva font literària (La dama de les camèlies d’Alexandre Dumas) i comencem a explorar el retrat d’un personatge esdevingut mite que va existir en la realitat, així com la radiografia sense filtres d’una part de la seva societat, comença un procés de sorpresa creixent paral·lel a la fascinació que ens produeix la música. Tal vegada això n’explica les múltiples adaptacions teatrals i cinematogràfiques, d’entre las quals la de Verdi n’és sens dubte la principal.

Escrita i estrenada just passat l’equador del segle XIX, quan a la innocència del primer Romanticisme li segueix una torbadora selecció i tractament de temes especialment foscos, Il trovatore de Verdi encarna com poques òperes l’explosió que pot desencadenar aquesta evolució. Fruit de l’encontre entre el drama cavalleresc espanyol en què es basa el llibret amb el gust per l’obscurantisme “gòtic” que tant va idealitzar el període romàntic, ambdós ingredients es completen a la perfecció amb l’expressivitat d’una música sense qualificatius (i uns cors que s’han fet altament populars), sortida de la mà d’un compositor amb genuïna vocació teatral.

Després d’una més que fèrtil carrera com a compositor de drames històrics i sentimentals, així com desprès de diversos intents de “jubilació”, impossibles quan l’espurna del geni segueix maldant per sortir a la llum i espera qualsevol excusa per tornar a exercir, un Verdi de 80 anys ens fa riure a cor ple amb una nova versió d’un Shakespeare que, si és possible afirmar-ho així… en surt beneficiat!!! I ja sabem que això no és freqüent en les adaptacions operístiques… Ple de frescor, jovialitat, intel·ligent sornegueria i –sobretot– desafiant qualsevol tòpic sobre l’edat, l’autor no té la més mínima por d’encetar un camí de total originalitat en el camp musical.

Ple d’intensitat i lirisme, el Rèquiem de Verdi ens sorprèn pel fet que associem l’autor a un altre camp d’expressió musical, l’operístic, en principi molt allunyat de la música sacra. La sorpresa augmenta de manera exponencial quan ens submergim de ple en els codis que utilitza.