Rafael Esteve

Entre molts altres aspectes a ressenyar en un breu resum, destaquem com el sempre misteriós Lohengrin ens mostra el camí d’un autor a la recerca d’un llenguatge musical i literari que reflecteixi els seus ideals artístics. Així, des d’un argument cavalleresc que serà recurrent en la seva producció, ja anticipa la seva darrera obra, l’obertament místic Parsifal. Ambdós títols tenen en comú l’estranya i assolida tasca de traduir a una música inefable la llum del Sant Grial.

L’heroi Tristany, model de cavalleria, ho venç tot, però sucumbeix al poder de l’amor. Isolda, dona lliure en una època, l’Edat mitjana, que no destaca precisament per l’emancipació, té el valor de desafiar totes les convencions per seguir la inexorabilitat del seu destí amorós… Wagner redueix l’atapeïda trama dels diversos romanços medievals que expliquen aquest amor fatal, per presentar-nos un drama extàtic on “l’acció” passa a l’interior dels personatges. Més enllà de les implicacions filosòfiques i psicològiques pròpies del seu temps –i que a l’hora el transcendeixen–, Tristany i Isolda enceta, des del cor del Romanticisme, els camins de la modernitat musical.

Els mestres cantaires de Nuremberg, ens situa en un registre força allunyat de la gravetat i transcendència que sovint omple els drames musicals wagnerians. Tot i que arrelat també en tradicions d’origen medieval, com gairebé tots els seus altres títols, aquí ens evoca un context poètic i musical per a nosaltres força desconegut: el dels Meistersinger, trobadors germànics dels gremis artesanals.

EN CURS ALS CENTRES:

Barcelona: Escola de Música Can Ponsic

Girona: Escola Municipal de Música (EMM)

Per entrar en aquesta altra dimensió temporal que representa el “temps wagnerià”, cal que ens oblidem de tota pressa. En les diverses sessions dedicades a la tetralogia L’anell del Nibelung, trobarem les claus per comprendre i disfrutar d’una immensitat que, paradoxalment, parteix de diminuts motius musicals. A més d’explicar-ne l’estructura musical i literària, així com el seu context històric, també situarem aquesta obra magna en el marc d’una mitologia nòrdica que l’autor reconstrueix a partir dels fragments transcrits d’una tradició oral gairebé perduda.

Pròleg de L’Anell del Nibelung: La pedra d’or que garanteix l’equilibri còsmic des del fons del riu Rin és robada per convertir-se en un anell de poder absolut. Al mateix temps, els déus, encegats de megalomania, es fan construir una fortalesa amb pretensions d’eternitat. Així s’inicia una història de conseqüències insospitades, present en tantes altres mostres artístiques des de l’Edat Mitjana fins a les més recents variants cinematogràfiques.

Primera jornada de l’Anell del Nibelung: Comencen a aparèixer éssers humans en el relat wagnerià: una parella de bessons engendra un heroi, la mort del qual retornarà l’or a les aigües primigènies. En un altre pla, Brunilda, una de les walkíries (les amazones divines de l’olimp nòrdic), queda adormida sobre una roca envoltada de foc en un final d’alt voltatge emocional i musical que vessa romanticisme per cada compàs.

Més enllà d’una creença o una època concretes, el Parsifal de Wagner fa aflorar aspiracions profundament arrelades en tot ésser humà. Des d’una simbologia anclada en els antics mites medievals del cicle artúric, aborda el tema del Grial que tant de material literari i artístic ha originat fins a l’actualitat. I ho fa –després de més d’un quart de segle de gestació i amb la certesa d’estar escrivint la seva darrera obra– amb una música estranya, quasi declamada en molts moments, però d’enorme sensualitat simfònica i coral en d’altres, que representa la síntesi i depuració final dels principis musicals i teatrals que ha anat elaborant al llarg de tota una vida. El resultat, una obra inclassificable (sacra o pagana? genial o pedant? iniciàtica?…) que, com veiem, planteja tantes preguntes com visions aporta a la consciència eterna del misteri de viure.