Cursos d’audició musical
Segona jornada de l’Anell del Nibelung: El jove Sigfrid recupera, sense saber-ne massa bé el significat, l’anell procedent de l’or original i totes les riqueses que aquest ha generat. Un gran tresor acumulat i mai gaudit per aquells que l’han posseït queda abandonat a la “Cova de l’Enveja”. Però l’autèntic tresor el troba en Brunilda, la qual, havent perdut la condició de divinitat, desperta com a dona enamorada en un món que no entendrà.
Tercera jornada de l’Anell del Nibelung: Després de mil meandres argumentals i desenes de personatges, cadascun dels quals és una peça ineludible del procés iniciat a L’or del Rin, arribem al final d’una saga on tot l’esplendor del antics déus ha anat minvant per donar lloc a un nou cicle de vida. Brunilda ha comprès tot allò que no entenia i l’or és restituït al seu lloc… però ja res seguirà igual.
Per entrar en aquesta altra dimensió temporal que representa el “temps wagnerià”, cal que ens oblidem de tota pressa. En les diverses sessions dedicades a la tetralogia L’anell del Nibelung, trobarem les claus per comprendre i disfrutar d’una immensitat que, paradoxalment, parteix de diminuts motius musicals. A més d’explicar-ne l’estructura musical i literària, així com el seu context històric, també situarem aquesta obra magna en el marc d’una mitologia nòrdica que l’autor reconstrueix a partir dels fragments transcrits d’una tradició oral gairebé perduda.
Després de mil meandres argumentals i desenes de personatges, cadascun dels quals és una peça ineludible del procés iniciat a L’or del Rin, arribem al final d’una saga on tot l’esplendor del antics déus ha anat minvant per donar lloc a un nou cicle de vida.
Pròleg de L’Anell del Nibelung: La pedra d’or que garanteix l’equilibri còsmic des del fons del riu Rin és robada per convertir-se en un anell de poder absolut. Al mateix temps, els déus, encegats de megalomania, es fan construir una fortalesa amb pretensions d’eternitat. Així s’inicia una història de conseqüències insospitades, present en tantes altres mostres artístiques des de l’Edat Mitjana fins a les més recents variants cinematogràfiques.
Primera i Segona jornades de L’Anell del Nibelung: Comencen a aparèixer éssers humans en el relat wagnerià: una parella de bessons engendra un heroi, Sigfrid, la mort del qual retornarà l’or a les aigües primigènies. En un altre pla, Brunilda, una de les walkíries, queda adormida sobre una roca envoltada de foc… Si bé Sigfrid, recuperarà –sense saber-ne el significat– l’anell procedent de l’or original i totes les riqueses que aquest ha generat, l’autèntic tresor el troba en Brunilda, la qual, havent perdut la condició de divinitat, desperta com a dona enamorada en un món que no entendrà.
Tercera jornada de l’Anell del Nibelung: Després de mil meandres argumentals i desenes de personatges, cadascun dels quals és una peça ineludible del procés iniciat a L’or del Rin, arribem al final d’una saga on tot l’esplendor del antics déus ha anat minvant per donar lloc a un nou cicle de vida. Brunilda ha comprès tot allò que no entenia i l’or és restituït al seu lloc… però ja res seguirà igual.
Què es el Grial? Una pedra? Un plat? Una copa? El calze del Sant Sopar, que també va recollir la sang de Jesucrist a la Creu? Si bé aquesta darrera opció és la que s’ha imposat en l’imaginari col·lectiu des de l’edat mitjana, la qüestió inclou totes les anteriors i moltes més en forma de preguntes encara (i potser eternament) obertes. A qui serveix? Segueix custodiat per quimèrics cavallers en algun indret desconegut d’Europa, on hi va arribar des de l’Orient mitjà? És la metàfora del desig legítim d’una merescuda abundància material i/o espiritual? O potser és tan sols una pregunta –i n’hi ha tantes– sense resposta, i que tanmateix cal saber plantejar? Començant per la literatura, l’art ha abordat infinites vegades aquest símbol, per arribar sovint a la conclusió de què és justament la seva recerca un dels camins envers l’autorealització. Wagner no només el tracta a Lohengrin (1850) i Parsifal (1882), la seva darrera obra, sinó que aflora com a inquietud latent en d’altres creacions.
Veritable corn de l’abundància de la invenció melòdica —i molt menys famosa que la celebradíssima Novena (la “del nou món”)—, la Vuitena simfonia de Dvorák pertany a aquest tipus de repertori que deixa petjada inesborrable en la sensibilitat de qui s’hi endinsa. Escrita el 1889, i com a mostra de la plenitud creadora i prestigi internacional que havia assolit el seu autor, Dvorák la va escriure el 1889 poc abans de rebre els doctorats Honoris Causa de les Universitats de Praga i Cambridge, i sense saber encara de les llargues estades que passaria als Estats Units com a director del nou Conservatori Nacional recentment creat a Nova York.
Estem sens dubte no només davant l’obra més coneguda del seu autor, sinó d’una de les més populars del repertori romàntic i de tots els temps. Escrita i estrenada al llarg de l’any 1893 a Nova York, aquesta simfonia és un dels fruits de la fèrtil estada del seu autor als Estats Units d’Amèrica (el “nou món”), on fou el primer director del recentment fundat Conservatori Nacional de Música.
