Cursos d’audició musical
Ple d’un virtuosisme realment espectacular, però mai gratuït, el Concert per a violoncel de Dvorák ens revela secrets relacionats tant amb la trajectòria vital de l’autor com amb les possibilitats expressives d’un instrument colpidor.
Quan el bosc esdevé, no ja un personatge, sinó la mà que recull i empara tots els demés; quan esfereïment i ingenuïtat van unides sota una música tan bonica com paorosa; quan la llegenda esdevé argument operístic… estem davant d’una de les manifestacions més genuïnes del primer Romanticisme alemany i d’un autor en plenitud de consciència d’aquest fet.
La música instrumental té un component abstracte que tanmateix no té perquè excloure referents extramusicals. Des de Les quatre estacions de Vivaldi fins a la Simfonia Pastoral de Beethoven, en tindríem nombrosos exemples. Així és com arribem, a mitjans del segle XIX, a la creació del gènere “Poema Simfònic” per part del compositor hongarès Franz Liszt: una peça de música orquestral, generalment en un sol moviment, que il·lustra o evoca el contingut d’un poema, conte, novel·la, pintura, llegenda, paisatge, o qualsevol altre element no musical. Per altra banda, també ens trobem amb la paradoxal situació de simfonies o d’altres peces instrumentals, que, tot i tenir un títol ben suggerent, aquest poc o res té a veure amb el possible contingut descriptiu o programàtic de l’obra. Entre aquests dos extrems, s’obre un ampli ventall de possibilitats, on l’existència d’un contingut pot ser més o menys evident segons quina sigui la voluntat de l’autor de fer-lo explícit.
A mesura que retrocedim en el temps, disminueix el nombre d’autors coneguts. Així, de la remota època del Romànic, un dels principals noms que destaquen és precisament el d’una dona que va aportar la seva llum en forma de pensament i música als albors del segon mil·leni: Hildegard von Bingen (1098-1179). Completarem i contrastarem aquesta especial sessió amb un exemple de l’altre gran estil que ja clourà l’Edat Mitjana: el Gòtic. Serà amb la Missa de Barcelona, obra ben emblemàtica d’aquest període i compendi de tots els formats que començaven a obrir-se pas en un art musical plenament conscient de ser revolucionari: l’Ars Nova.
Partint de l’època dels trobadors, recorrerem un camí en el qual es troben moltes joies amagades (i tantes que encara n’hi ha per descobrir), períodes d’esplendor seguits de davallades històriques, així com músics que van ser escoltats i valorats més enllà de les nostres fronteres. Un viatge en el temps que ens ajudarà a comprendre les claus de la nostra música, en connexió amb l’ambient cultural i musical europeu al llarg del darrer mil·lenni.
De l’Edat mitjana a l’actualitat, la música anomenada “clàssica” ha evolucionat d’una manera impressionant. Amb les característiques que li són pròpies, però totalment vinculada a les altres arts, la visió aquest procés des d’una perspectiva conjunta ens permetrà fer-nos una idea força clara de quelcom que és a la base de la nostra cultura i pensament. Una evolució provocada pel talent i la creativitat individual de persones ben concretes, però que evidentment no es pot deslligar de l’evolució de la societat i les vicissituds de tot tipus que marquen la nostra història.
La diversitat dels instruments musicals ens sorprèn perquè escapa a tota classificació, per meticulosa sigui. “Corda, vent i percussió” resulta un bon punt de partida per a una gamma gairebé infinita de possibilitats, gradacions i interseccions. Fills del seu temps, els instruments són també resultat del triangle intèrpret-compositor-luthier que els fa avançar d’acord amb les inquietuds de cada època. Alguns han evolucionat al llarg de segles amb adaptacions realment sorprenents, d’altres van tenir la seva edat d’or per quedar després obsolets. I d’altres, a la manera de l’ornitorinc en l’evolució animal, semblen experiments d’un científic esbojarrat… Sí, tot plegat té quelcom de darwinià, i resulta més que fascinant veure i escoltar tanta varietat quan ja només davant dels que crèiem més habituals ens semblava trobar un univers gegantí.
Quan pensem en la paraula Villancet (en castellà Villancico), és fàcil que l’associem al Nadal. I tanmateix, aquesta és tan sols part d’una llarga historia emmarcada en el Renaixement hispànic i portuguès que també arribarà a Llatinoamèrica. D’immensa popularitat i tractat per autors molt diversos, el seu desenvolupament culminarà en un altre gènere de nom un tant pintoresc: l’Ensalada. La denominació és deguda als elements heterogenis que l’integren: religiosos i profans; poètics, còmics, seriosos, irònics… els quals conviuen amb fragments en diverses llengües i totes les textures musicals del seu temps. En resum, una “amanida” d’estils que reconforta l’esperit amb una bona dosi de frescor renaixentista, de la qual els dos Mateus Fletxa (“el vell” i “el jove”, oncle i nebot) en foren mestres indiscutibles.
Cal aclarir que aquesta trobada no pretén facilitar un manual de supervivència per a tot aquell que s’aventuri a dedicar-se a la música en un país com el nostre… Més aviat és una sessió pensada per mirar d’explicar alguns d’aquells dubtes o llacunes en el coneixement musical que molts afeccionats a la música clàssica sovint viuen amb una sensació de carència. Però també cal deixar ben clar que per gaudir d’aquesta música, l’única “eina” necessària és la sensibilitat, i que no és imprescindible cap mena de formació prèvia. Aquesta sensibilitat, afortunadament, sol anar acompanyada d’una motivació pel saber pròpia de la curiositat envers qualsevol altre camp del coneixement.
Malgrat que, amb més de cent anys d’història, de “nova” en tingui ben poc, molta música del segle XX segueix sonant com a quelcom estrany. A diferència de les avantguardes d’altres èpoques, moltes de les seves obres més emblemàtiques encara són incompreses i fins i tot rebutjades pel públic. Potser aquí sigui més necessària que mai una explicació per tal de desxifrar-les, i així poder emetre una opinió amb coneixement de causa.
