Rafael Esteve

A les darreries de l’Edat mitjana es produeix un dels avenços més espectaculars de la història de la música: l’adveniment de la polifonia. Tot i que de ben segur ja existia amb anterioritat de manera improvisada, ja fos en l’ambit polar o culte, és a partir de la introducció de la notació musical en aquell període que comença a ser cultivada amb plena consciència. Aquest procés, el qual es consolida i culmina en el Renaixement, és una de les causes de la increïble evolució d’aquesta música que anomenem “clàssica” occidental durant el següent mil·lenni.

Quan diem “la música en temps de Goya (1746-1828)”, abracem un període que inclou un repertori especialment brillant dins la història de la música, doncs el seu naixement coincideix amb el final de la vida dels darrers barrocs (Vivaldi mor el 1741, i J. S. Bach el 1750), i la seva mort amb la de la primera generació de romàntics (Beethoven morirà el 1827, i Schubert el mateix 1828). Entremig, Mozart i Haydn: el Classicisme en la més alta expressió. Aquest ventall cronològic, ens permetrà veure no només aquests grans noms, sinó també la més modesta, però no menys interessant, producció musical dels compositors del seu convuls país en un moment històric especialment complicat.

El cant gregorià exerceix sobre el públic modern una estranya fascinació. Amb textos i sons que resulten a la vegada familiars i remots, ens evoca una espiritualitat associada a la solitud dels claustres romànics, a la magnificència de les naus catedralícies i a la quotidianitat dels monestirs que encara el practiquen. Però sobretot, podríem dir que fa ressonar una fibra mística que tots portem a dins. La seva aparent simplicitat amaga una refinada sofisticació melòdica que només es pot percebre i gaudir des d’una atenció que ha de reaprendre a esdevenir subtil.

El doctor Faust, ja amb una llarga trajectòria abans que Goethe l’elevés a la categoria de mite, és un d’aquests personatges que ha creuat tots els camps de les arts. El desig de coneixement, sempre insatisfet, és el motor que el porta envers la seva damnació o salvació segons quin autor el tracti. La musica també l’ha retratat en innombrables ocasions, moltes d’elles amb la categoria d’obres mestres, especialment en mans dels compositors romàntics.

Com una passejada per la vida, la faceta no sempre coneguda dels grans compositors expressant-se en mots, és la mostra més palpable d’un costat humà que ens els fa propers i els retorna a la categoria d’éssers iguals a nosaltres. De vegades d’una inspiració tan elevada com la seva música, d’altres plenes d’humor, passió, melangia, o simplement quotidianitat, la lectura de cartes és una excel·lent eina per comprendre una mica millor la seva època i la seva producció, així com una biografia que massa sovint els ha situat en pedestals artificiosos.

El Quixot ha deixat de ser tan sols un personatge literari per esdevenir també l’arquetip d’una manera d’entendre la vida que va més enllà de les intencions primigènies de Cervantes. Com tants altres personatges que han depassat els límits de les seves pàgines originals, ja sigui des de la comicitat d’alguns episodis com des de les connotacions tràgiques de la seva trista figura, l’antiheroic cavaller ha passat al camp de la música amb una llista d’obres sorprenentment llarga. Telemann, Paisiello, Mozart, Richard Strauss, Massenet o Manuel de Falla són tan sols una petita part dels compositors que l’han tractat.